La butlla de la Santa Croada era un document emès pels bisbes fins al 1966 que els catòlics podien comprar a un preu que variava segons els ingressos de la família. Si es guanyaven menys de 5.000 pessetes l’any (30 euros anuals), costava una pesseta. Si se’n guanyaven 25.000 o més (150 euros anuals), costava 25 pessetes. La butlla autoritzava a saltar-se la norma de dejuni i abstinència vigent. Permetia, per exemple, menjar carn tots els divendres menys els de Quaresma, en lloc d’abstenir-se’n tot l’any, com es feia a la gran majoria de cases. El divendres era el dia del bacallà, les truites, les sardines a la llauna i altres menges similars.
Actualment, i no per motius religiosos sinó sanitaris, dietètics o per moda, hi ha moltes persones que practiquen neodejunis i neoabstinències. Vegetarians i vegans, pescetarians, ovolactovegetarians i altres variants són, en l’actualitat, molt més estrictes en la seva abstinència que les famílies catòliques dels anys cinquanta. I avui també hi ha dilemes similars als que tenien les famílies catòliques riques. Per exemple, ¿es consideren carn els cargols o les cuixes de granota? La resposta abans era que no, que eren “peix”.
En el cas del dejuni, abans la llei deia que calia menjar l’equivalent a un àpat al dia. El Ramadà també ho té clar: cap aliment fins la posta de sol. En canvi, el dejuni terapèutic té moltes variants segons l’opinió del terapeuta: dejunis llargs complets, dejunis d’una setmana, dejunis dia sí i dia no (la pràctica denominada fast and feast ), dejunis d’un dia a la setmana... No sé si hi ha proves de l’eficàcia de cap d’aquestes variants. Del que sí que hi ha proves és de l’eficàcia del dejuni parcial omnívor, és a dir, menjar una mica menys de tot. Però això és poc glamurós i recomanar aquesta teràpia no permet cobrar gaire al pacient.
