Els nanotecnòlegs investiguen com fer servir partícules minúscules del metall més preciós per tractar de manera més efectiva els càncers més agressius

Or per combatre el càncer

Construir autobusos amb or. És el que fa l'equip que dirigeix l'investigador Víctor Puntes, de l'Institut Català de Nanotecnologia (ICN). Això sí, aquests autobusos tenen una mida d'entre 3 i 10 nanòmetres, la mateixa que una proteïna. És a dir, són entre 3.000 i 10.000 cops més petits que un cabell. I les avingudes per les quals circulen aquests nanobusos d'or són els vasos sanguinis. Se'ls dissenya perquè segueixin instruccions molt concretes: que vagin directament a la cèl·lula cancerígena que cal aniquilar per acabar amb un tumor sense abandonar la via ràpida per la qual circulen i, per tant, no despistar-se i anar a altres teixits. És la manera d'evitar els efectes secundaris tan desagra-dables que actualment acompanyen la quimioteràpia. "El que volem és modificar la biodistribució d'un medicament. Ara el 99% dels fàrmacs que prenem van a tot el cos, no tan sols on hi ha el mal per tractar", explica Puntes. Per això poden acabar arreglant una cosa i espatllant-ne una altra.

En comptes de passatgers, les nanopartícules del metall preciós van carregades amb el principal exterminador d'aquestes cèl·lules de comportament anòmal: citoplastí. Quan hi arriba, a través dels vasos sanguinis que alimenten el tumor, el descarrega i les aniquila una per una.

Encara no s'ha provat en humans. Però el pas és a prop. Des de l'ICN ja s'estan fent assajos no només amb ratolins, sinó també amb animals més grossos, com el porc, un dels models que més s'acosta als humans. "Hem vist que en els animals funciona en un percentatge molt elevat", explica Puntes. "A més, no perden pes, no es deprimeixen, no pateixen vòmits, cansament, només una mica d'anèmia i immunodepressió, però no és superior a la que ja pateixen amb el tractament normal", afegeix Puntes.

Ara bé, abans de començar els assajos amb malalts, cal perfeccionar-ho. Amb motiu dels resultats prometedors, fins i tot el grup inversor suís Nanonica ha creat una biotech a Barcelona a partir del projecte. Es diu NanoTargueting. El seu objectiu és aconseguir un nou tractament per als càncers més prevalents, el de colon i el de pulmó.

Un riu d'or

L'or és un metall noble i inert. "Per això, sabem que en principi no és tòxic", diu Puntes, que calcula que per fabricar les nanopartícules necessàries per a una dosi de tractament caldria un mil·ligram d'or. "Fins i tot podria ser menys, també treballem en això", diu. En el seu laboratori no guarden lingots d'or. "Amb un gram en tenim prou per tractar més de 150 ratolins, ells només tenen 0,03 litres de sang. El cos humà té cinc litres de sang", especifica.

Però malgrat que no és tòxic, el repte més gran dels assajos és crear un disseny de nanopartícules d'or amb unes propietats que li permetin trobar com sortir del cos de manera més efectiva. De moment, s'està veient que un cop ha complert amb la seva feina de descàrrega, es pot eliminar per l'orina o en els excrements. Però també se'n poden acumular algunes en el fetge, la melsa o la medul·la òssia. L'objectiu és aconseguir que tot surti del cos fent un riu d'or en els dies o setmanes posteriors a rebre el tractament. O fent aigües majors.

Or de colors

La nanotecnologia treballa a escales molt petites. Una proteïna fa uns deu nanòmetres. Un virus fa com a mitjana cent nanòmetres. El nucli d'una cèl·lula humana, mil nanòmetres. Són dimensions fins fa poc inaccessibles, almenys de manera precisa, buscant uns efectes volguts i desitjats. Però la nanotecnologia permet manipular la matèria a aquestes escales.

De nanopartícules ja n'hi ha a la natura. Però el que fan els nanotecnòlegs és agafar els àtoms i crear amb ells estructures a mida, perquè compleixin les propietats concretes que volen, com ho faria una criatura deixant anar la seva imaginació amb les peces d'un joc de Lego. De fet, sense saber-ho, els artesans de l'antiga Roma i els grecs ja van crear copes fent servir nanopartícules d'or amb propietats òptiques diferents a les que tenen a escala macro. Involuntàriament, ho aconseguien en barrejar les sals inorgàniques amb vidre fos. El resultat eren copes a les quals si se'ls posava llum a dins es veien verdes, i si era per fora, vermelles. Ells creien que els déus eren darrere d'aquest efecte.

Els molts científics que treballen en aquest camp ho fan amb eines molt sofisticades, entre les quals nanopinces molt precises. I el mèrit és que a tan petita escala el comportament físic de la matèria canvia. En el cas de l'or, per exemple, entre altres coses, canvien les seves propietats òptiques. A escala macro, un lingot d'or és groc. A escala nano, pot tenir diferents colors. Això també obre nous camins a la medicina. En el cas dels nanoautobusos d'or, quan van carregats del fàrmac per atacar el tumor, són vermells. Quan descarreguen el fàrmac, canvien a rosa. I si hi ha un problema amb el vehicle, accident o embús, canvien a lila.

Altres projectes, com el que lidera l'investigador Romain Quidant a l'Institut de Ciències Fotòniques (Icfo), busquen aprofitar les propietats tèrmiques de l'or a nanoescala per poder aniquilar tumors. En aquest cas, les nanopartícules s'adhereixen a les cèl·lules cancerígenes.

Més continguts de

Blogs de ciència