Organismes modificats genèticament al súper

Els productes modificats amb CRISPR no han de passar les regulacions dels transgènics

Els organismes modificats genèticament (anomenats GMO, per les seves sigles en anglès) són el resultat d’editar l’ADN d’éssers vius al laboratori. Es coneixen amb el terme transgènics, tot i que això no és acurat, perquè en rigor aquest nom implicaria que sempre han de contenir gens d’un altre organisme. Les modificacions genètiques que es fan avui dia són més àmplies i també inclouen desconnectar o activar gens propis. Els qui són poc partidaris dels GMO ara tenen una nova preocupació: amb les millores recents en l’edició genètica, aviat arribarà una nova fornada de productes modificats a les lleixes dels supermercats, i el més sorprenent és que han trobat la manera de saltar-se les regulacions legals existents.

Encara que semblin un invent modern, els GMO fa dècades que existeixen, des que les anomenades tècniques d’ADN recombinant van permetre als científics començar a retallar i enganxar peces de qualsevol genoma. Primer es va aconseguir generar ratolins transgènics, als anys 70 del segle passat, i una dècada després es va fer el mateix amb plantes. Des de llavors, organismes de tota mena s’han afegit a la llista. Els GMO s’han utilitzat extensivament en recerca, i és en gran part gràcies a ells que ara entenem com funcionen la majoria dels gens coneguts. També ens han permès estudiar moltes malalties i desenvolupar fàrmacs nous per tractar-les. Poca gent, doncs, discuteix la necessitat de continuar utilitzant-los en aquesta mena d’investigacions.

On els GMO han generat més polèmica és en la seva entrada a la cadena alimentària, principalment per dos motius: els problemes ambientals que pugui generar el seu cultiu massiu i els possibles efectes negatius en els qui els consumeixin. Si bé el seu impacte ecològic encara és motiu de discussió, el que sembla clar és que no representen cap perill per a la salut de les persones, sobretot perquè fins ara cap estudi seriós n’ha demostrat efectes perniciosos. A més, menjar ADN de l’espècie que sigui no té cap conseqüència dolenta en humans perquè es destrueix en el procés de la digestió. Per tant, és poc probable que ingerir gens modificats causi malalties.

Malgrat tot, en certs llocs del món, especialment a gran part d’Europa, hi ha un moviment social en contra dels GMO que fa que molta gent prefereixi no comprar-ne i s’oposi a la seva producció. Això ha fet que alguns governs els hagin prohibit en el seu territori, a vegades fins i tot contravenint normatives comunitàries i els informes dels seus assessors científics, com va passar a França el 2008. També hi ha diferències en l’etiquetatge dels aliments:mentre que en una seixantena de països (incloent-hi la Unió Europea) és obligatori especificar si els aliments contenen algun component transgènic, en d’altres (com als Estats Units) no és necessari perquè es considera que el producte no té diferències substancials amb els que no contenen GMO. Així doncs, les regulacions que controlen l’ús de GMO per al consum humà varien molt segons els països, perquè segueixen raons més polítiques que científiques.

L’avantatge de la tècnica CRISPR

Aquesta situació de rebuig fa que es puguin perdre part dels avantatges econòmics que representen els transgènics, i per això fa temps que els productors busquen alternatives per poder ampliar el mercat. L’oportunitat ha arribat amb el CRISPR-Cas9, una nova tècnica d’edició que permet fer una manipulació més ràpida, acurada i barata de l’ADN que amb les eines tradicionals. S’ha estès pels laboratoris de recerca de tot el món i també està començant a fer-se servir per dissenyar teràpies noves. En el camp dels GMO, a més, aquesta tècnica té un avantatge inesperat perquè, a part de facilitar-ne la creació, també permet saltar-se les lleis vigents en alguns llocs. Així, als Estats Units els organismes que han sigut editats fent servir la tecnologia CRISPR tècnicament no són considerats GMO i, per tant, el departament d’Agricultura permet que es cultivin i es venguin sense seguir les normes habituals.

Per garantir que és segur cultivar-lo i consumir-lo, qualsevol transgènic ha de passar una sèrie rigorosa de proves abans que se n’aprovi l’ús. Això pot trigar fins a deu anys i costar desenes de milions de dòlars. En canvi, si es fa servir la tècnica CRISPR per generar-los, es poden obtenir els mateixos resultats en menys temps i a una fracció del cost, perquè una llacuna legal permet estalviar-se els controls. Així, ja s’està cultivant Camelina sativa amb oli omega-3 afegit (que s’usa com a biocombustible o en aqüicultura), uns bolets que no es tornen marrons, un blat de moro amb amilopectina (que el fa més aprofitable per a la indústria) i una soja resistent a la sequera, tots ells creats amb CRISPR i exempts de la supervisió típica dels GMO.

En principi aquestes dreceres no haurien de representar cap perill per a la salut pública, però permeten que a les botigues hi hagi presència de transgènics que no s’han avaluat amb la cura habitual. Ja s’han alçat nombroses veus crítiques demanant una nova normativa que inclogui el CRISPR, però amb els interessos econòmics que s’hi oposaran caldrà veure quina decisió prendran les autoritats americanes.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester

Més continguts de

Blogs de ciència