BIOLOGIA

Protegir les balenes per salvar el planeta

El I Congrés Mundial de Mamífers Marins, celebrat a Barcelona, fa palesa la importància dels cetacis per mantenir la qualitat dels oceans i lluitar contra l’emergència climàtica

Tot i que el lema “Salvem les balenes” és antic, potser no s’ha explicat mai prou bé. Per què ens ha d’importar que cada vegada hi hagi menys balenes grosses o que una espècie de cetaci s’extingeixi? Vet aquí una resposta: “Són tan semblants a nosaltres que si ni tan sols podem mostrar-los empatia, serem incapaços de protegir cap altra espècie”, diu Samantha Simmons, directora del programa científic de la Comissió de Mamífers Marins dels Estats Units. Simmons ha visitat Barcelona per assistir al primer congrés mundial de mamífers marins que s’ha celebrat aquesta setmana a la ciutat. Organitzat per la Universitat de Barcelona i l’associació Submón, ha reunit 2.500 experts de tot el món per discutir els últims avenços científics i aprofundir en les estratègies de conservació d’aquests animals.

Semblança i fascinació

Ens assemblem molt als cetacis, efectivament. A mesura que els coneixem més bé, no parem de sorprendre’ns. Aquesta setmana, un equip de científics encapçalat per l’investigador Stuart Nattrass, de la Universitat de Hull, a Anglaterra, han publicat un estudi a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) en què mostren el paper clau de les àvies en la supervivència de les poblacions d’orques. Les orques femelles comencen a reproduir-se als 13 o 14 anys i no ho fan més enllà dels 40, però poden viure fins a 90 anys. El sentit biològic de deixar de reproduir-se durant tants anys rau en la família. Les àvies orques no s’han de preocupar dels seus fills i poden tenir cura dels nets quan els progenitors se’n van a caçar. Gràcies al coneixement ecològic acumulat durant dècades de vida al mar, aquestes àvies també són capaces de guiar el grup fins als llocs on hi ha peix per alimentar-se, una habilitat especialment important en l’escenari actual de declivi d’espècies marines. Els científics van observar fins i tot una orca que caçava salmons i els compartia amb la seva neta òrfena. En la majoria d’espècies, l’àvia se’ls hagués menjat, però en aquest cas preferia partir-se’ls tot i i estar-se aprimant.

Els cetacis també són fascinants, en part perquè han evolucionat a partir de mamífers terrestres (el parent més proper que tenen és l’hipopòtam). Un estudi publicat fa dues setmanes a la revista PNAS i dirigit pel científic Jeremy Goldbogen, de la Universitat de Stanford, mostrava els batecs del cor d’una balena blava. Els científics van aconseguir per primera vegada enganxar un electrocardiògraf al pit d’una balena blava i mesurar-ne el ritme cardíac. El cor del cetaci, un múscul de 180 quilos, va arribar a bategar només dues vegades per minut durant una immersió.

Es pot dir, doncs, que una primera sèrie de raons per protegir les balenes està relacionada amb l’empatia i el sentiment de meravella que produeixen. La fascinació i el trencaclosques biològic que representaven aquests animals són, per cert, una de les lectures que menys s’han fet sobre Moby Dick. Els capítols sobre balenes d’aquest novel·lot, que sempre s’han considerat com un entrebanc en la història, no són més que un reflex de la fascinació de Melville per aquests gegants desconeguts i un fracàs majúscul, no ja d’un autor sinó de tota una època, a l’hora d’interpretar-los, catalogar-los i, sobretot, d’entendre’ls.

Però també hi ha raons d’ordre pràctic per protegir els cetacis. “Com que ens hi assemblem tant, quan els passa alguna cosa vol dir que s’està deteriorant l’entorn marí del qual depenem, o sigui que actuen com un indicador de qualitat”, explica Simmons. I aquestes raons pràctiques no s’acaben aquí. Segons un estudi del Fons Monetari Internacional (FMI), una gran balena proporciona uns serveis que econòmicament poden assolir el bilió de dòlars. Però més enllà dels beneficis que aporten a l’ecosistema marí i a la indústria turística, les grans balenes també són una eina per lluitar contra la crisi climàtica actual.

Trampes de carboni

Com qualsevol animal, el cos dels grans cetacis es construeix a base del carboni que obtenen del plàncton, que en última instància procedeix del diòxid de carboni de l’aigua, que, al seu torn, prové de l’atmosfera. A diferència del que passa en un ecosistema terrestre, quan una balena es mor no es descompon i allibera de nou a l’atmosfera el carboni que ha absorbit per formar el seu cos, sinó que s’enfonsa i es queda al fons de l’oceà. I el carboni roman amb ella. Per tant, les balenes són un mecanisme natural d’eliminació de carboni atmosfèric. L’estudi de l’FMI, basat en articles publicats a les revistes PNAS i PLOS ONE, entre d’altres, fixa la quantitat de diòxid de carboni que un gran balena captura al llarg de la seva vida en 33 tones, l’equivalent al que capten 1.500 arbres.

A més, la presència de balenes al mar coincideix amb la de fitoplàncton. Aquestes criatures diminutes produeixen el 50% d’oxigen de l’atmosfera i capturen el 40% del diòxid de carboni que es produeix a tot el planeta, quatre vegades més del que atrapa la selva amazònica. En una quadratura gairebé màgica, recentment s’ha vist que els excrements de balena són rics en elements essencials per a la supervivència del fitoplàncton. Si les poblacions de grans balenes augmentessin dels 1,3 milions d’individus actuals fins als 4 o 5 anteriors a l’activitat balenera industrialitzada, es calcula que l’augment del fitoplàncton es traduiria en una captura anual de diòxid de carboni equivalent a la presència de 2.000 milions d’arbres nous al planeta, el doble dels arbres que hi ha a Catalunya.

L’amenaça d’una economia global

Les amenaces que planen avui dia sobre els cetacis són molt variades, però gairebé totes tenen el mateix origen: l’activitat humana. L’escalfament de l’aigua, la presència de contaminants, els residus de plàstic, la sobrepesca, la contaminació acústica, el trànsit de vaixells i les xarxes de pesca, entre d’altres, han fet declinar les poblacions de balenes, dofins i marsopes a tot el món. Hi ha casos, però, en què la solució és senzilla. “Només cal que els pescadors utilitzin un altre tipus de xarxa”, diu Ana Paula Berea, psicòloga experta en mamífers marins. Berea dirigeix el Museu de la Balena a Mèxic i també ha participat en el congrés celebrat a Barcelona. “Aquesta malla és massa ampla”, diu mentre mostra una xarxa formada per quadrats de 20 centímetres de costat. “Si fos més petita, no entortolligaria cetacis com la “vaquita”.

Vaquita és el nom amb què es coneix la marsopa de Califòrnia, l’espècie de cetaci més petita del món -els adults fan tot just un metre i mig- i també la que es troba en estat més crític. “Només en queden 13”, assegura Berea. El problema de la “vaquita” no és només el tipus de xarxes que utilitzen els pescadors, sinó que és el resultat de dinàmiques molt representatives del funcionament de l’economia global actual. Als pescadors no els interessen les “vaquitas”, sinó la totoaba, un peix de la mateixa mida que té una bufeta natatòria per la qual s’arriben a pagar fins a 70.000 euros el quilo al mercat negre de la Xina. Segons la tradició xinesa, aquest òrgan té propietats nutritives i curatives extraordinàries, unes virtuts que cap estudi científic ha certificat mai. Tot i ser il·legals, la pesca i el comerç de totoaba es veuen cada dia.

Sense anar més lluny, el 8 de desembre passat, l’organització conservacionista Sea Shepherd va enregistrar amb un dron com 80 embarcacions de pescadors furtius arreplegaven 500 totoabes a plena llum del dia a menys de 2 milles de la costa. Tan bon punt treien els peixos de l’aigua, els degollaven per extreure’n la bufeta i en llençaven els cadàvers al mar. “Amb només 2 llanxes, les autoritats no van poder fer res per evitar l’activitat de 420 pescadors”, va explicar en un comunicat Jean Paul Geoffroy, que coordina la campanya de protecció de la “vaquita” de Sea Shepherd. “La pesca il·legal de la totoaba es practica des de fa anys, però no l’havíem vist mai de manera tan evident i tan impune”, explicava la científica Laura Sánchez, membre de Sea Shepherd. Com a mostra dels interessos perquè no s’aturi l’activitat furtiva, un dels drons que aquesta organització utilitzava per enregistrar la pesca furtiva de la totoaba va acabar rebent impactes de bala.

El cens més complet dels cetacis del Mediterrani

Al congrés també es van presentar els resultats preliminars de la campanya més ambiciosa que s’ha engegat mai per censar els cetacis del Mediterrani. El projecte, basat en l’Acord per la Conservació dels Cetacis del Mar Negre, el Mediterrani i l’àrea Atlàntica adjacent (ACCOBAMS, per les sigles angleses), està dirigit pel científic italià Simone Panigada. Les primeres observacions es van fer el 2018 a bord de 8 avions i 3 vaixells, que van recórrer més de 55.398 quilòmetres (l’Equador en fa 40.000). Al llarg de la campanya es van divisar 22.652 animals, una xifra que permet estimar les poblacions totals de cada espècie. El cetaci més abundant del Mediterrani és el dofí ratllat, amb més de 400.000 exemplars estimats. Els menys abundants són els rorquals comuns i els catxalots, amb poblacions estimades que voregen els 1.500 exemplars. Els resultats també mostren que la majoria de cetacis es concentren al Mediterrani oest, en una franja que va des del mar d’Alborán fins al golf de Lleó i que inclou el Mediterrani català.

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida