Quantes estacions espacials necessita el planeta?

Empreses privades volen competir a l’espai amb les seves estacions, els EUA se’n volen desfer i la Xina està enllestint la seva

Quantes estacions espacials necessita aquest planeta?

En un extrem de la nau industrial de Bigelow Aerospace hi ha la maqueta d’un habitacle de mida gegant per a futurs astronautes. Amb un disseny únic -es pot ficar en un coet i desplegar-lo després a l’espai-, acolliria còmodament una dotzena de persones si fos una voluminosa estació espacial o podria ser el principal mòdul d’una base a la Lluna.

Com deia al febrer en una conferència de premsa Robert T. Bigelow, fundador de l’empresa que porta el seu nom: “Sota qualsevol criteri, serà una astronau enorme”. Es diu Olympus, Olimp, com la muntanya mitològica on vivien els déus grecs, i això ja reflecteix les ambicions amb què Bigelow enfoca la construcció d’assentaments a l’espai.

A la mateixa nau industrial, més avall, hi ha una estructura metàl·lica llarga i prima. És una versió experimental de la columna vertebral del B330, un mòdul més modest que l’empresa vol construir. Lleuger en comparació amb l’ Olympus, seria, però, molt més espaiós que les llaunes metàl·liques que formen l’Estació Espacial Internacional.

Bigelow explica que s’ha compromès a tenir a punt per al 2021 el llançament de dos B330, un pas que podria anunciar un gran canvi: després de mig segle de vols espacials tripulats sota el monopoli d’organismes governamentals, com la NASA, passaríem a una competició obertament capitalista. L’administració Trump vol accelerar aquesta transició tallant, a partir del 2024, el finançament de l’Estació Espacial Internacional.

En una entrevista de la setmana passada, Jim Bridenstine, administrador de la NASA, deia: “També volem nombrosos proveïdors que competeixin en preu i innovació. Ens agradaria que la NASA es convertís en un client de molts clients”.

Segons Bridenstine, si el funcionament de les estacions comercials s’abarateix, la NASA disposarà de més diners per perseguir altres objectius, com ara enviar astronautes a la Lluna i Mart.

Però invertir centenars de milions de dòlars en negocis que encara no existeixen pot ser una de les maneres més ràpides de perdre una fortuna. I els viatges a l’espai són encara un passatemps perillós que pot provocar la mort dels passatgers.

Bigelow, que es va enriquir amb la fundació de la cadena hotelera Budget Suites of America, admetia a començaments d’any que no està segur de trobar clients per als seus B330: “Si no hi ha mercat, ho aturarem. Si no hi ha clients, es quedaran a terra esperant”.

Una oficina en òrbita

En aquests moments, l’Estació Espacial Internacional és l’únic lloc on els humans -mai més de sis alhora- poden viure fora de la Terra. És un tour de force tecnològic i la cosa més cara que la humanitat ha construït mai. Els 15 estats implicats, liderats pels Estats Units i Rússia, hi han gastat més de 100.000 milions de dòlars durant més de dues dècades. Els Estats Units hi inverteixen cada any entre 3.000 i 4.000milions.

Habitada ininterrompudament durant gairebé 18 anys, l’estació funciona com a banc de proves per estudiar els efectes a llarg termini de la radiació i la ingravidesa en els astronautes. La NASA ha après a gestionar l’estació i a solucionar gran part de les avaries, com ara vàters embussats, sistemes de refrigeració que fan el ronso i ordinadors que s’espatllen. I el que potser crida més l’atenció és que la vida a l’Estació Espacial Internacional ja no crida l’atenció: és una oficina -encara que es trobi a més de 400 quilòmetres d’altura i es desplaci a uns 27.500 quilòmetres per hora- on els astronautes treballen, mengen, dormen, fan exercici, comproven els resultats dels experiments i fan feines domèstiques. Només de tant en tant la tripulació fa activitats d’aquelles que no semblen d’aquest món, com ara passejar per l’espai.

La possibilitat de retirar l’Estació Espacial Internacional, tal com es demana en el projecte de pressupost de l’administració nord-americana, ha disparat les alarmes. Empreses com Bigelow encara trigaran anys a llançar les seves estacions espacials, i aquests projectes tan cars i de tecnologia punta se solen endarrerir.

Als crítics els fa por que s’abandoni l’Estació Espacial Internacional abans que estiguin preparats els seus successors. Un interval sense estacions espacials interrompria els estudis de la NASA, així com noves iniciatives comercials. Les empreses privades dedicades a les estacions espacials se’n poden anar a l’aigua si no arriben els clients esperats.

Tot i que algunes empreses ja paguen per fer modestos experiments a l’estació espacial, estan molt subvencionades pel govern. La NASA, per exemple, actualment assumeix el cost d’enviar experiments a l’espai i recollir-los.

El fracàs aquest mes del llançament d’un coet Soyuz rus, que havia de portar dos astronautes a l’estació espacial, demostra que les iniciatives empresarials poden veure’s frustrades per factors fora del seu control, motiu pel qual les inversions a llarg termini són molt arriscades.

Els astronautes es van rescatar sans i estalvis, però ara l’estació espacial va escassa de personal i potser s’hauran de deixar córrer molts experiments. Si els russos no solucionen el problema aviat, l’estació es pot quedar sense astronautes al gener.

Aprofitar la brossa espacial

Fa gairebé dues dècades, hi va haver durant un breu període de temps una estació espacial comercial. Era russa i la dirigia un nord-americà que es deia Jeffrey Manber. Tenia possibilitats d’èxit, però la NASA la va matar.

Segons Manber, “als anys 90, si volies treballar a l’espai amb els capitalistes havies d’anar amb els russos. I si volies treballar amb els socialistes havies d’anar amb la NASA”.

Com que, després de la caiguda de la Unió Soviètica, el programa espacial rus anava molt just de diners, estaven disposats a plantejar-se idees que semblaven una bogeria per a un país excomunista. L’estació espacial russa Mir els semblava molt tronada i antiquada, però aviat seria substituïda per l’Estació Espacial Internacional, que seria millor i molt més gran.

Però Manber i altres empresaris nord-americans creien que la Mir, condemnada a la destrucció, encara seria aprofitable si l’arreglaven. Energia, l’empresa fabricant de la Mir, va estar d’acord amb associar-se amb els nord-americans per crear MirCorp, una empresa comercial a qui el govern rus va arrendar l’estació espacial.

L’objectiu inicial d’Energia era el de destinar l’estació a la recerca, sobretot la farmacèutica. Manber, però, sabia que aquesta possibilitat, en el millor dels casos, estava a anys llum: “De seguida vaig canviar de rumb i em vaig centrar en el mercat existent”, diu, “que era l’entreteniment i els mitjans de comunicació. I ho podíem fer perquè teníem el poder de decisió”.

MirCorp va captar el primer turista espacial, Dennis Tito, per fer un viatge a la Mir. Va vendre a la NBC la idea de fer un reality show, i Mark Burnett, el productor de Survivor, The apprentice i Shark tank, hi estava ben disposat. “Si la cosa hagués funcionat, hauríem deixat la Mir a l’espai per sempre”, comenta Manber. Els russos, però, van cedir a la insistència de la NASA sobre la necessitat de llençar la Mir, que el 2001 va ser desorbitada i es va precipitar sobre el Pacífic. (Tito sí que va acabar sent el primer turista espacial el 2001, però a l’Estació Espacial Internacional.)

Actualment, Manber ha trobat un nínxol de mercat exitós a l’ecosistema de les estacions espacials com a director de NanoRacks, una empresa emergent amb seu a Houston. NanoRacks ha simplificat el procés per enviar experiments a l’estació espacial i també llança petits satèl·lits coneguts com a CubeSats des de l’estació.

Fa un parell d’anys, Manber va demanar als seus enginyers que estudiessin una idea estrafolària descartada fa temps per la NASA: ¿els trams de coets que havien quedat en òrbita després del llançament es podien convertir en una estació espacial de baix cost?

Atesos els avenços de la robòtica, les perspectives en aquest sentit ara semblen més prometedores.

NanoRacks, en col·laboració amb United Launch Alliance, una aliança d’empreses formada per Boeing i Lockheed Martin, ha obtingut un contracte de la NASA per estudiar més a fons aquesta idea, centrant-se en el segon tram de l’Atlas 5, l’eficient coet de l’ULA (United Launch Alliance).

La idea és afegir un petit mòdul de robòtica entre el segon tram, conegut com a Centaur, i la càrrega útil del satèl·lit a la part superior.

Normalment, el Centaur es crema a l’atmosfera després de posar el satèl·lit a l’òrbita que es busca. Amb el pla de NanoRacks, quan el Centaur ha acabat la seva principal missió, el dispositiu de robòtica hi fa forats, en segella els compartiments i converteix els dipòsits de combustible en habitacles. En diuen Space Outpost Program (Programa per a un Lloc d’Avançada Espacial), i l’empresa preveu acoblar un d’aquests habitacles a l’Estació Espacial Internacional.

NanoRacks torna a veure el turisme espacial com un mercat incipient. Manber creu que la NASA i els entusiastes de l’espai acostumen a tenir una visió massa limitada dels negocis que s’hi poden fer: “M’agradaria organitzar el primer casament a l’espai. Crec que les estacions espacials són una passada i penso que no les han explotat mai”.

Per a Manber, la clau és la flexibilitat: “El mateix mercat ens diu què és el que funciona. I nosaltres ens hi adaptem. Naveguem”.

Milers de motius per privatitzar-se

El tercer gran participant en la cursa de les estacions espacials privades és l’empresa Axiom Space, també amb seu a Houston. L’empresa la dirigeix Michael T. Suffredini, responsable de la secció de la NASA dedicada a l’Estació Espacial Internacional fins que va plegar el 2015.

Suffredini afirma que el funcionament d’una estació espacial Axiom amb tecnologies modernes costaria uns 50 milions de dòlars l’any, una part molt petita del que costa l’Estació Espacial Internacional. “Hi ha milers de motius que ho justifiquen”, diu Suffredini. “Hem treballat molt per validar aquests números. A nosaltres també ens sorprenen”. Si el cost baixa, s’obre la possibilitat de treure’n uns guanys: “Crec que hi ha un mercat de més de mil milions de dòlars”.

Suffredini no descriu detalladament totes les possibilitats de mercat que preveu, però, per exemple, es podrien organitzar visites turístiques a l’espai per als rics -Philippe Starck, el famosíssim dissenyador francès, està dissenyant l’interior del mòdul Axiom-, i també es pot oferir un entorn de treball als fabricants que volen produir materials que només es poden fer a l’espai.

“Estic totalment segur que serem capaços de tirar endavant el nostre pla d’empresa”, diu Suffredini. Creu que té un avantatge considerable pel que fa als seus competidors: ja ha dirigit una estació espacial en què la gent s’ha mantingut viva.

Tot i que Axiom, Bigelow i NanoRacks volen substituir algun dia l’Estació Espacial Internacional, a curt termini a les tres companyies els agradaria participar-hi més. En aquests moments, Bigelow té un mòdul expandible força modest acoblat a l’estació espacial, el qual serveix d’armari i demostra que la tecnologia funciona. La NASA fa els preparatius per posar a concurs, a principis de l’any que ve, la selecció d’un mòdul comercial més gran per a aquest port d’acoblament. Bigelow els suggerirà que hi afegeixin un B330, mentre que NanoRacks pensa en un dels seus Centaurs reconvertits.

NanoRacks pressiona la NASA perquè hi afegeixi un hub en què hi càpiguen tres mòduls comercials, cosa que permetria a les empreses oferir una diversitat de serveis als clients: hotels espacials per als rics, fàbriques autònomes de fibra òptica, laboratoris d’investigació farmacèutica... Amb el temps, aquests mòduls podrien fer-se extensius a múltiples estacions en òrbites diferents. “No pots apostar per una única empresa i un únic hardware”, diu.

Però no tothom està convençut que aquests números quadrin. Paul K. Martin, inspector general de la NASA, ha publicat aquest any un informe en què resumeix aquests dubtes: “Concretament, ens preguntem si aquest mercat té prou viabilitat econòmica i comercial perquè les empreses privades puguin desenvolupar unes activitats empresarials autosuficients i lucratives, sense dependre de les subvencions públiques durant els pròxims sis anys”.

El Congrés dels EUA fins ara s’ha mostrat escèptic -i de vegades fins i tot contrari- davant de la idea de retirar l’estació espacial. Els directius de les tres companyies també assenyalen un perill de competència: la NASA i la Xina. Si la NASA continua subvencionant les activitats de recerca a l’estació, les empreses comercials segurament no hi podran competir, encara que siguin més barates. “Com podem estar segurs que hi haurà igualtat de condicions?”, pregunta Manber.

La Xina preveu acabar la seva estació espacial a principis de la pròxima dècada, i els seus responsables s’han compromès a posar-la a disposició dels investigadors de tot el món. Rússia també ha apuntat que potser es quedarà amb la seva meitat de l’Estació Espacial Internacional si els americans se’n retiren.

Els especialistes en política espacial, fins i tot els que defensen amb més entusiasme que la NASA adopti una perspectiva més comercial, dubten a l’hora de pronosticar quan serà econòmicament viable per a les empreses privades portar gent a l’espai.

“Hi ha alguna cosa que falta en l’estudi de viabilitat comercial”, diu Charles Miller, que abans treballava a la NASA i ara és president de Nexgen Space. Miller creu que el 2025 hi haurà tres estacions espacials en òrbita: l’Estació Espacial Internacional, l’estació xinesa i una de comercial en fase inicial.

“I encara mantindrem uns debats molt animats sobre el futur de l’Estació Espacial Internacional”, afegeix.

Traducció : Lídia Fernández Torrell

Més continguts de