Un asteroide que ens podria caure a sobre al segle XXII

La sonda Osiris està orbitant al voltant de Bennu i en recollirà mostres per analitzar-les

Imatge de l’asteroide Bennu agafada des de la sonda Osiris-Rex el mes de novembre. / NASA/GODDARD/UNIVERSITY OF ARIZONA
KENNETH CHANG / THE NEW YORK TIMES

Llançada fa dos anys, el 31 de desembre passat la sonda espacial Osiris-Rex de la NASA va entrar en l’òrbita de l’asteroide Bennu. La seva missió és estudiar l’asteroide i després recollir de la seva superfície uns fragments intactes del sistema solar per enviar-los a la Terra d’aquí uns anys. La nau havia començat la fase d’aproximació a l’agost, quan era a gairebé 2 milions de quilòmetres de Bennu i a principis de desembre es va situar a 20 quilòmetres de distància.

I què passarà, ara?

L’Osiris-Rex primer va fer una sèrie de vols d’observació sobre l’asteroide per fer-ne un estudi inicial i calcular-ne amb més precisió la massa, la velocitat de rotació i la forma. Al gener, la nau s’ha situat a 1,75 quilòmetres de Bennu i ha aconseguit la fita d’entrar a l’òrbita de l’asteroide, que serà l’objecte més petit mai orbitat per una nau espacial. L’Osiris-Rex farà vols de reconeixement sobre Bennu durant més d’un any i després, a mitjans del 2020, intentarà posar-se a la seva superfície per recollir-ne una mostra.

Què en sabem, de Bennu?

Bennu, descobert el 1999, és un asteroide gairebé negre, ric en carboni i amb una amplada de mig quilòmetre. Els científics creuen que és un conglomerat de restes de la formació del sistema solar que, majoritàriament, s’han mantingut immutables des de fa 4.500 milions d’anys. Bennu és un dels asteroides pròxims a la Terra i, segons els científics, hi ha una petita possibilitat que s’estavelli contra el nostre planeta, però això no serà fins al segle XXII, si és que mai arriba a passar. (No és prou gran per provocar extincions a escala planetària, però seria catastròfic en el lloc de l’impacte).

Què esperen descobrir els científics a partir de Bennu?

En estudiar un asteroide primitiu, els científics esperen fer-se una idea més aproximada de com era el sistema solar en els seus inicis. Dante Lauretta, cap de recerca de la missió Osiris-Rex, diu que li interessa sobretot obtenir informació sobre molècules orgàniques com els aminoàcids, que són la base de les proteïnes que es troben a la Terra i que, com ja se sap, també existeixen a l’espai interestel·lar. Una de les incògnites és si Bennu conté concentracions més altes dels 20 aminoàcids utilitzats per les formes de vida terrestres. En cas afirmatiu, hauríem de pensar que l’univers ha optat per aquests aminoàcids en detriment de molts altres, fins i tot en les reaccions químiques no biològiques.

Com agafarà l’Osiris-Rex un fragment de Bennu?

Es preveu que, al juliol del 2020, la sonda espacial, que és mes o menys igual de gran que un vehicle tot camí, baixarà a poc a poc i rebotarà suaument sobre la superfície, com un pal de pogo, a una velocitat de 400 metres per hora. Una sonda de mostreig, semblant al filtre d’aire d’un cotxe, dispararà un raig de nitrogen que remourà terra i pedres petites durant els tres o cinc segons que estigui en contacte amb la superfície.

L’objectiu és recollir, com a mínim, 60 grams de material i com a màxim 2 quilos. La nau transporta prou nitrogen per fer, si cal, tres temptatives d’extracció de material. Després d’abandonar Bennu el 2021, l’Osiris-Rex passarà per la Terra el setembre del 2023 i expulsarà la càpsula amb les mostres. Aterrarà amb paracaigudes en un desert de Utah.

Ja hi ha hagut altres sondes que han explorat asteroides. Què té d’especial l’Osiris-Rex?

Sí que hi ha hagut altres sondes que han fet vols de reconeixement sobre diferents asteroides, començant per la nau espacial Galileo de la NASA, que el 1991, quan es dirigia a Júpiter, va passar a 1.600 quilòmetres de distància de l’asteroide Gaspra. L’any 2000, la NEAR Shoemaker de la NASA (NEAR és l’abreviació de Near Earth Asteroid Rendezvous) va entrar en òrbita al voltant d’Eros, un asteroide pròxim a la Terra. Tot i que no l’havien dissenyat per aterrar-hi, això és el que va fer el 2001, i durant dues setmanes va continuar funcionant des de la seva superfície.

El 2005, la nau japonesa Hayabusa va recollir unes mostres de pols d’un asteroide i les va portar a la Terra. Una missió posterior, l’Hayabusa2, es dirigeix, com l’Osiris-Rex, a un asteroide ric en carboni i la previsió és que el 2020 enviï les mostres a la Terra.

De tota manera, tots els asteroides no són iguals i, a més, confien que l’Osiris-Rex portarà molta més terra i pedres que les missions japoneses. La comparació de dades d’asteroides diferents ens oferirà el panorama més complet dels inicis del sistema solar.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Més continguts de