“La ciència no fa més que afegir bellesa a la realitat”

Christophe Galfard (París, 1976) té la contenció i les maneres refinades que s’esperen d’un intel·lectual francès. Darrere d’aquesta capa de formalitat batega una passió pels misteris més profunds de l’Univers i el repte intel·lectual d’enfrontar-s’hi. Després d’obtenir un doctorat sobre l’origen de l’Univers i els forats negres sota la tutela del mateix Stephen Hawking, va deixar la recerca i es va dedicar a la divulgació científica. El seu llibre El Universo en tu mano (Blackie Books, 2016) ha estat considerat el millor llibre científic del 2015 a França i se n’han venut més de mig milió d’exemplars a tot el món. Recentment ha publicat Para entender a Einstein (Blackie Books, 2017).

Per què es va dedicar a la física?

Hi ha alguna activitat intel·lectualment més satisfactòria?

Com és treballar amb una celebritat científica com Stephen Hawking?

Tot el que havia fet abans era simple. Quan vaig començar a treballar amb ell tot es va tornar difícil, molt dur, però també molt divertit.

Per això va canviar la recerca per la divulgació?

Al principi vaig intentar fer les dues coses, però no vaig poder. Totes dues són feines molt exigents que costa molt de compaginar. Vaig pensar que era important que gent com jo, que tenim un bagatge important en física, intentés compartir el seu coneixement i transmetre les idees científiques amb la màxima honestedat possible. És una qüestió gairebé política: és molt necessari per a la societat que aquest tipus de coneixement s’estengui.

Els llibres que escriu Stephen Hawking són molt difícils d’entendre, però tot i així són autèntics bestsellers.

Els llibres que escriu Stephen Hawking són molt difícils d’entendre, però tot i així són autèntics bestsellers

Hi ha una veritable fascinació per la ciència. Les dimensions de l’espai i del temps, altres universos, els orígens de la nostra realitat... Tot això és fascinant. Sembla que aquests temes són una mena d’acord que ressona dins nostre i ens empeny a voler saber més coses. Aquesta pulsió d’entendre més i més forma part de la nostra naturalesa, de la nostra manera de ser. Al marge d’això, també cal dir que el professor Hawking és un personatge fascinant.

Hi ha molts llibres sobre l’origen de l’Univers, els forats negres i aquest tipus de qüestions escrits per persones amb molt d’ofici i de prestigi. Vostè va decidir escriure’n un altre. Què tenia a dir que no s’hagués dit mai abans?

Comptat i debatut, tampoc hi ha tanta gent que escrigui aquests llibres; hi ha molta més gent que escriu històries d’amor. La meva idea era escriure un llibre que permetés a qualsevol persona llegir tots els altres llibres, una introducció a llibres més difícils com els del professor Hawking, que habitualment estan molt enfocats en una direcció que costa d’enllaçar amb altres disciplines. A més, m’encanta explicar històries. El que volia aconseguir amb aquest llibre era que fos una aventura per al lector. No volia explicar, volia descriure. Volia que el lector sentís com és ser científic, quines emocions se senten quan es fa recerca. I sobretot, que es posés en el lloc d’un científic que viatja mentalment. Perquè quan mires un científic i veus que està assegut escrivint, no sembla que s’estigui movent gaire. En realitat, però, pot anar molt lluny. Pot viatjar mentalment gràcies a la imaginació. Volia que el lector sentís això mateix.

Sembla que se n’ha sortit: ha venut més de mig milió de llibres. Com s’ho ha fet?

Doncs en lloc d’explicar una equació, poso el lector en la situació d’aquella equació. Per exemple, per explicar per què brillen les estrelles, l’hi ensenyo. Faig que es capbussi fins al cor d’una estrella i miri què hi passa. Així pot veure què és la fusió i com s’allibera tota aquella quantitat d’energia. Faig el mateix amb els forats negres, amb el Big Bang i amb el món subatòmic. Hi envio el lector perquè ho vegi ell mateix.

I què es veu des de dins d’un forat negre?

No és una situació agradable. No pots veure res que vingui de baix perquè la llum no pot pujar. No et veus els peus, no et veus les mans, la sang no pot arribar al cervell, la gravetat atrau més els peus que el cap i t’allargasses com un espagueti. Un cop travesses l’horitzó del forat negre, la direcció espacial “avall” es converteix en una direcció temporal. Avall és el futur. No te’n pots escapar perquè hauries de viatjar cap al passat. Les condicions allà dins són tan extremes que les nocions d’espai i de temps que tenim deixen de ser vàlides.

Creu que faltava aquest tractament més vivencial en la divulgació?

La majoria de llibres de divulgació són històrics o es basen en l’experiència de l’autor. Molts d’ells comencen amb el típic “Quan era petit...” Jo volia començar amb “Quan tu, lector, eres petit...”

Què vol dir amb els seus llibres?

El més important que he après és que la ciència afegeix bellesa a la realitat. No transforma una cosa poètica en una de racional, simplement hi afegeix bellesa.

En canvi, després que Newton descobrís que la llum blanca estava formada per tots els colors, molts poetes el van criticar perquè l’arc de Sant Martí passava de ser un misteri a ser un fenomen conegut i avorrit.

Aquests poetes probablement no havien entès el que havia passat. Abans d’esforçar-se per entendre la nova bellesa van preferir mantenir la seva vella i pobra imaginació. Si tens imaginació, és impossible pensar d’aquesta manera.

Sovint la ciència és difícil d’entendre. Efectivament, cal treballar per apreciar-ne la bellesa.

Si no fos així, no hauria tingut cap necessitat d’escriure cap llibre. Que les matemàtiques siguin el llenguatge de la física no ho hem triat nosaltres. Davant d’això, pots aprendre’l i ser científic o bé consultar traduccions com les que jo faig. Igual que si vols llegir poetes russos, o aprens rus o els llegeixes traduïts.

Vivim en un món modelat per la ciència i la tecnologia, però hi ha molta gent que no té prou coneixements per participar en un debat sobre les qüestions científiques que ens afecten i que cada vegada seran més rellevants. Què hem de fer?

Necessitem persones que comuniquin la ciència des del periodisme, des de les novel·les, des de les pel·lícules... I que estenguin el coneixement científic per fer possibles aquests debats. Ara mateix decideixen polítics que de ciència no en saben res, o grans companyies a les quals no importa l’opinió dels científics. Però si la majoria de nosaltres comencem a saber molta ciència, això canviarà.

Quin és el debat científic més rellevant de l’actualitat?

El canvi climàtic, sens dubte. És un problema actual que la gent coneix i, a gran escala, políticament no s’eestà fent res.

I els acords de París?

Són un punt de partida, però no n’hi ha prou. No culpo la gent que no actua amb l’argument que pot aportar molt poc si ningú més hi fa res. Per això és molt important l’educació i la cultura científica. Si a les eleccions aconseguíssim eliminar els polítics que no afronten el problema, faríem un gran pas endavant. Però el canvi ha de venir de la gent.

Quins són els reptes científics actuals que l’estimulen més?

Hi ha tantes coses que desconeixem a l’Univers... La gravetat quàntica m’interessa molt, però la matèria i l’energia fosca són misteris apassionants. Tard o d’hora sabrem què són.

Quan ho aconseguim, caldrà canviar la nostra concepció de la natura?

Potser tindrem una nova visió sobre les coses del nostre voltant, però això no voldrà dir que les lleis de Newton siguin errònies. Entendre l’Univers a través de la ciència no te’n dona mai una imatge exacta, sinó que empeny els límits dels territoris que hem descobert fins ara. Resoldre un d’aquests misteris empenyeria aquests límits més lluny.

Els científics com a exploradors.

Aquest és un dels aspectes més excitants de la ciència. Pots trobar nous territoris on ningú ha estat mai. És meravellós tenir un cervell que ens permet viatjar a llocs inexplorats.

Més enllà d’aquesta correspondència amb l’exploració, quina visió té de la ciència?

La ciència és l’eina més eficient que tenim per parlar de la realitat, sigui el que sigui aquesta realitat. No hi ha cap altra disciplina que ens permeti trobar coses desconegudes. N’hi ha moltes que permeten entendre millor el que ja es coneix, però no el que es desconeix. En el futur potser hi haurà una altra disciplina o un nou llenguatge, potser una barreja de filosofia, emocions i matemàtiques, no ho sé. Però ara per ara la ciència i el llenguatge matemàtic són la millor manera que hem trobat d’entendre la natura.

És fascinant que una construcció humana com les matemàtiques serveixi per descriure i entendre el món.

Absolutament. I fins ara ningú ha entès per què. Potser és l’últim misteri que quedarà vigent.