Publicitat
Publicitat

“Abans dels 10 anys ja hi ha qui tanca la porta a la ciència”

Entrevista a Digna Couso, directora del Centre de Recerca en Educació Científica de la UAB

Va estudiar física no per revelar els secrets de l’Univers sinó per ensenyar-los. Sempre havia volgut ser docent de ciències perquè pensava que era la manera més interessant de practicar la docència, la més motivadora, la que permetia treballar més el pensament crític. Quan es preparava per ser professora, va descobrir que hi havia una ciència d’ensenyar ciències i se’n va enamorar. “S’acostuma a pensar que per ensenyar només es necessita el contingut i habilitats comunicatives, però no és així: hi ha tot un cos de coneixement sobre com s’ha d’ensenyar, sobre quines idees errònies tenen els alumnes, etc.”, explica. Investiga com perceben els nens i les nenes la seva capacitat de dur a terme activitats científiques i les diferències que hi ha en aquesta percepció en funció del gènere i factors socials. És professora de didàctica de les ciències i directora del Centre de Recerca en Educació Científica (CRECIM) de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quan va començar a reflexionar sobre les diferències de gènere en l’educació científica?

Podria dir que la meva consciència feminista encara està despertant, però ja fa temps que recordo situacions que en el seu moment no vaig saber interpretar i que ja tenien un biaix de gènere. Quan estudiava física, per exemple, la majoria dels meus companys eren homes. Jo volia dedicar-me a la docència i a tothom li semblava molt natural. Quan un company de quart va dir que també volia ser professor, tothom li va preguntar per què. Hi havia la idea que algunes professions són d’homes, i altres, de dones.

Què en diu, la recerca?

Que les diferències de gènere en aquest àmbit són inqüestionables.

Quines són aquestes diferències?

A banda que no es visibilitzen prou les dones que han fet ciència (ni als llibres de text, ni als museus, ni a la majoria de material educatiu), hi ha molts biaixos inconscients.

Com quins?

S’han trobat moltes diferències en l’avaluació. Tot i que tant a primària com a secundària les noies obtenen més bones notes que els nois en tots els àmbits, quan s’analitzen els motius d’aquests resultats es troba un biaix. En general es considera que les noies són treballadores i se’ls diu que els treballs són molt complets o que estan molt ben editats, mentre que als nois se’ls transmet la idea que són brillants i que han tingut bones idees, que tenen talent, etc. I això lliga molt amb una recerca que s’ha fet als Estats Units sobre alumnes que avaluen professors de totes les àrees. Els adjectius brillant, genial o talentós es posen entre dues i tres vegades més a mestres masculins blancs que a dones o mestres d’altres races.

Quin és el motiu d’aquest biaix?

Hi ha una cultura de la brillantor de l’home blanc de classe mitjana-alta i tothom que no entra en aquest estereotip té una percepció més baixa de la seva eficàcia.

I aquest biaix també existeix en l’àmbit científic.

Entesa com a activitat acadèmica d’investigació, la ciència dona un imatge d’excel·lència. La gent associa a la figura del científic un tipus de persona extraordinàriament brillant. I si la brillantor s’atribueix als homes blancs de classe mitjana-alta és més difícil que la resta s’acabi dedicant a la ciència. Fa poc es va publicar un treball que mostrava que les nenes de sis anys ja atribuïen el qualificatiu de “realment brillant” als nens més que a les nenes.

Això condiciona els seus interessos?

Els estudis indiquen que hi ha diferències importants. Els nens petits estan interessats en les explosions, el risc, l’aventura, l’anar al límit de l’ésser humà, l’espai, l’exploració, etc. Les nenes se senten atretes per temes amb més rellevància social, com la cura de la família, la salut en general o el medi ambient. Però aquestes diferències no són genètiques. Aquesta divergència d’interessos es correspon amb la imatge que es projecta de la ciència i amb un component social que marca què t’ha d’interessar i què no.

Com es manifesta aquest component social?

Hi ha joguines diferents per a nens i per a nenes. Al parc, per exemple, les nenes deixen de jugar molt d’hora. Se’ls transmet el missatge que hi ha certes coses que a una edat ja no s’han de fer. I jugar és una part importantíssima de l’aprenentatge perquè augmenta la seguretat en un mateix. A les nenes se’ls diu sovint que estan molt mones, però poques vegades que valentes o intrèpides que són. Després hi ha les festes d’aniversari: o són de pirates o de princeses. Els dibuixos animats han millorat des de fa uns anys. Ara hi ha noies empoderades, però encara hi ha una certa tendència a fer que les protagonistes femenines resolguin els problemes amb elements màgics o irracionals, mentre que els masculins ho fan construint objectes i de manera més racional.

Quin és el paper de l’escola en aquest procés?

Tot i que l’escola no és la font dels estereotips, és part de la societat i també participa a l’hora de reforçar-los. Es tracta d’uns moments especialment delicats perquè és quan els alumnes construeixen les seves aspiracions, és quan són més oberts i els encanta explorar i preguntar, però la majoria de mestres no tenen una gran expertesa en la manera com han d’ensenyar ciències. La formació inicial i continuada en aquest àmbit és molt insuficient. Això fa que no tinguin prou seguretat i que els costi fer gaudir els alumnes fent una cosa que, com a estudiants, no van gaudir prou. Quan els mestres reben suport i formació, participen en algun projecte especial o entren en contacte amb experts en didàctica, la cosa canvia.

Quines conseqüències té tot això en la pràctica científica?

Tenim un problema de gènere i d’equitat en l’àmbit científico-tecnòlogic: en la majoria d’enginyeries, en particular en la informàtica, i en algunes branques de la ciència com la física o la geologia, les noies tenen molt poca presència. Això és preocupant, perquè la ciència i l’enginyeria es podrien beneficiar molt de tenir perfils més diversos. La ciència i la tecnologia sense perspectiva de gènere no són només poc equitatives, sinó que també són de menys qualitat. Als Estats Units s’han analitzat els costos derivats de la recerca feta sense perspectiva de gènere i s’ha vist que són molt elevats.

Posi’n algun exemple.

S’han hagut de retirar medicaments del mercat que no es van assajar prou en dones i han tingut efectes adversos sobre les dones amb menopausa. Els sistemes de seguretat dels cotxes s’han dissenyat sense tenir en compte la morfologia de les dones embarassades, cosa que ha provocat moltes pèrdues econòmiques per demandes.

Què es pot fer per revertir aquesta situació?

En un estudi que vam fer sobre professors que tenien en compte la perspectiva de gènere a Catalunya vam trobar iniciatives molt interessants. N’hi havia que cuidaven molt el llenguatge, que feien grups mixtos i evitaven que els nois fossin sempre els líders o els que manipulaven els instruments. També n’hi havia que visibilitzaven les dones científiques al llarg de la història. Una iniciativa que em va semblar preciosa canviava fins i tot els continguts i no només l’enfocament. S’introduïen els anomenats sabers femenins.

Què són aquests sabers?

Hi ha una part del coneixement que s’ha associat sempre a la feminitat. Es tracta de coneixements que són molt científics però que no han sigut considerats ciència pel masclisme imperant de l’època. Per exemple, els alquimistes estan considerats els iniciadors de la química, però no pensem el mateix de les bruixes. Les llevadores són les iniciadores de la ginecologia, però tampoc les percebem així. En comptes d’estudiar la química de Lavoisier, podríem estudiar la química de les tintoreres de Lleida, que en feien molta.

Quan s’han d’aplicar aquest tipus de mesures?

Abans dels deu anys. Hi ha estudis que mostren que entre els deu i els catorze anys les aspiracions són estables. Hi ha alumnes que ja han tancat la porta a la ciència abans d’aquesta edat. I no crec que haguem d’ensenyar ciència per tenir més científics sinó per tenir ciutadans millors. No es tracta de promoure vocacions, hi estic en contra.

No està gaire de moda això d’estar en contra de fomentar les vocacions científiques.

La vocació és com una mena de crida divina que no tothom té per què sentir. La ciència és per a molta gent, no només per a aquells que senten aquesta crida. En alguns estudis hem vist que quan un àmbit de coneixement es percep com a inadequat, aquesta percepció afecta la manera com els estudiants s’hi dediquen. I això acaba afectant la seva alfabetització científica.

A banda de les iniciatives anteriors, què més es pot fer?

Hem de treballar per mostrar les ciències i les enginyeries més connectades amb la seva utilitat per a la vida i per a tothom, contextualitzar-les i, sobretot, desmitificar la ciència com a àrea només reservada a ments brillants. També és important visibilitzar els diversos tipus de científics i científiques d’avui dia (emprenedors, comunicadors, fins i tot youtubers ). Potser el més important seria reforçar l’autoestima de tots els nostres alumnes: han de viure experiències d’èxit fent ciències. Tots. I els hem de felicitar explícitament. Hem de possibilitar aspiracions, és a dir, que ningú descarti la ciència massa aviat i, sobretot, que no es faci per motius erronis. Que ningú pensi que no és capaç de fer ciència o que la ciència no és per a ell.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT