LA LECTORA CORRENT

Un dia de Nadal molt especial

MERCÈ PIQUERAS BIÒLOGA I TRADUCTORA

Hi havia una vegada un jove químic lleidatà que el 1952 va marxar als Estats Units amb una beca per investigar, cosa que no podia fer al seu país. Va marxar sol, deixant a Lleida la seva família. Els primers temps van ser durs, però aviat va començar una carrera científica que amb els anys seria molt profitosa i la seva família va poder anar a viure amb ell. Dedicat a l’àmbit de la bioquímica, el 1959 ja era professor associat a la Universitat de Houston (Texas).

El 1953, en una altra universitat americana, també un jove investigador, Stanley Miller, va sintetitzar al laboratori aminoàcids, molècules que es creia que només fabricaven els éssers vius. El bioquímic català, seguint les petjades de Miller, va sintetitzar també alguns aminoàcids a partir de molècules senzilles: cianur, aigua i amoníac. Va provar d’obtenir adenina, molècula essencial per a la vida, perquè forma part dels àcids nucleics i de l’ATP, font d’energia per a moltes reaccions metabòliques. Recordant el treball amb el cianur, va decidir fer-lo servir com a primera matèria en el seu experiment.

Era la vigília de Nadal del 1959. Va fer bombollejar el cianur d’hidrogen en una dissolució d’amoníac. Se succeïen unes coloracions brillants: groc, vermell, ataronjat, verd intens... Fins que la dissolució s’enfosquia i es tornava completament negra. Ho va deixar assecar durant la nit i l’endemà al matí, el dia de Nadal, va tornar al laboratori per analitzar-ho. La cromatografia no admetia dubtes, era adenina. En aquell experiment s’unien la vida i la mort: a partir del cianur, un compost molt tòxic, alhora que molt abundant en l’univers, es formava l’adenina, una molècula fonamental per a la vida.

Aquell bioquímic lleidatà es deia Joan Oró (1923-2004) i mai no va oblidar l’emoció que va sentir el dia de Nadal del 1959.

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida