Els escàners revelen secrets de Picasso

Entre les esquerdes dels tons foscos de La miséreuse accroupie [La pobra arraulida], un quadre pintat per un jove Pablo Picasso el 1902 durant el seu període blau, s’entreveien algunes traces de color. Però això no era nou. Imatges captades fa un quart de segle amb raigs X ja havien revelat que Picasso havia pintat aquesta obra sobre un paisatge d’un altre artista. A més, Sandra Webster-Cook, conservadora de pintura de la Galeria d’Art d’Ontario a Toronto, que té l’obra en propietat, hi va observar textures de pinzellades que no semblaven reflectir ni la composició de Picasso ni el paisatge que tapava. “Era clar que a sota hi havia alguna cosa més”, comenta Webster-Cook. Per esbrinar de què es tractava, el personal de la galeria de Toronto va recórrer a experts de la Galeria Nacional d’Art de Washington, la Universitat Northwestern i l’Institut d’Art de Chicago i, mitjançant eines originalment concebudes per a usos mèdics, industrials i geològics, els investigadors van poder veure-hi a través de la tela sense malmetre-la. D’aquesta manera, van constatar que Picasso havia incorporat els perfils de turons del paisatge de l’altre pintor a les corbes de l’esquena de la dona. “Com un motiu de jazz [que sona] en primer pla i de fons”, comenta Marc Walton, professor investigador de ciència dels materials i enginyeria de la Universitat Northwestern. L’anàlisi també va revelar els esforços reiterats de Picasso per pintar el braç dret de la dona. El pintor va acabar deixant estar aquesta part de la composició cobrint-la amb un mantell. “Això és entrar a la ment de l’artista i entendre’n el procés creatiu”, diu el Dr. Walton.

La pobra arraulida i escanejada

Els resultats d’aquest estudi es van presentar recentment a Austin (Texas) en una reunió de l’Associació Nord-americana per al Progrés de la Ciència. A la reunió, els investigadors també van fer públiques noves conclusions sobre les escultures de bronze de Picasso basades en una anàlisi dels aliatges que les formen. “Estem obrint una nova etapa en la investigació de com es van crear aquestes obres d’art emblemàtiques”, afirma Francesca Casadio, directora executiva de Conservació i Ciència de l’Institut d’Art de Chicago.

Fa tres anys, Webster-Cook i Kenneth Brummel, el comissari adjunt d’art modern del Museu d’Art d’Ontario, van assistir a un congrés a Barcelona sobre l’anàlisi científica d’altres obres pictòriques del període blau. Un dels científics que Webster-Cook va conèixer a la capital catalana és John Delaney, especialista en tècniques de formació d’imatges que treballa a la Galeria Nacional d’Art de Washington. Al cap d’un cert temps, el Dr. Delaney es va desplaçar a Ontario per examinar La miséreuse accroupie mitjançant una tècnica que registra la brillantor de la llum reflectida corresponent a la part de l’espectre lumínic visible i infraroig. Molècules diferents absorbeixen colors diferents de llum. Així, aquesta tècnica, anomenada formació d’imatges de reflectància hiperespectral, permet als científics detectar minerals a partir de patrons de línies fosques en l’espectre. És la mateixa tècnica que utilitza la Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA per determinar la composició de les formacions rocoses de Mart des de la seva òrbita. Doncs bé, les imatges del Dr. Delaney van revelar el braç dret ocult.

Més tard, científics del Centre d’Estudis Científics sobre les Arts van examinar el quadre a través d’un instrument portàtil que va bombardejar la tela amb raigs X, alguns dels quals van ser absorbits per elements dels pigments de l’obra i després reemesos (els diferents elements dels pigments emeten llum de longituds d’ona diferents). Els mapes del ferro i el crom presents al quadre (el blau de Prússia és un pigment a base de ferro, mentre que el pigment groc és a base de crom) es corresponien a grans trets amb l’estructura de l’obra actual. Tanmateix, els patrons que seguia el cadmi, emprat en diversos grocs, taronges i vermells, i el plom, que es fa servir per elaborar un pigment blanc, revelaven una obra diferent i aportaven més detalls sobre el braç i la mà drets. “El braç està en una postura molt estranya”, diu Brummel. “El colze reposa sobre la cuixa i la mà està posada amb un gest incòmode just sota l’espatlla dreta, subjectant un disc” (el disc és una barra de pa, segons sembla).

Brummel assenyala que el braç amagat és semblant al de la dona d’una aquarel·la que Picasso va pintar també el 1902. A més, afirma que ha fet progressos en la identificació de l’autor del paisatge original i que ha determinat el lloc que representa: el Parc del Laberint d’Horta de Barcelona. Assegura que cap d’aquestes noves descobertes no hauria sigut possible si no s’hagués escanejat l’obra. “Aquests instruments científics i aquestes col·laboracions amb químics i especialistes en formació d’imatges estan fent aportacions transformadores a la disciplina de la història de l’art”.

Les escultures de bronze de Picasso

Els científics de la Universitat Northwestern i l’Institut d’Art de Chicago van fer servir la mateixa tècnica de raigs X per examinar 39 escultures de bronze de Picasso creades entre el 1905 i el 1959, i 11 escultures de xapa pintada dels anys 60 del segle XX, totes procedents de la col·lecció del Museu Picasso de París. “Les eines són les mateixes”, comenta la Dra. Casadio. “Les preguntes són diferents”.

Els últims deu anys, els investigadors han analitzat unes 350 escultures de bronze que daten d’entre finals del segle XIX i mitjans del XX i són obra de diversos artistes de París. La composició dels aliatges de bronze aporta informació sobre el lloc i el moment en què es van emmotllar les escultures. Per exemple, els investigadors van poder determinar que la foneria parisenca d’Émile Robecchi va produir cinc dels bronzes de l’època de la Segona Guerra Mundial de Picasso als quals els faltava un segell identificatiu. La composició dels aliatges que emprava la foneria Robecchi el 1941 i el 1942 variava significativament -alguns tenien un contingut més alt en estany, d’altres en zinc-, cosa que probablement reflectia l’accés limitat als metalls que hi havia durant la guerra.

“A més, a París els alemanys bàsicament obligaven els particulars i el govern francès a fondre escultures de la ciutat per extreure’n el metall”, assenyala la Dra. Casadio. En una escultura de xapa posterior, Cap de dona, els investigadors van descobrir que Picasso havia fet servir argent per als cabells, els ulls i altres trets facials, una elecció d’allò més sorprenent perquè després va cobrir aquest metall tan valuós amb pintura. “Em sembla que vam fer 25 mesuraments addicionals només per estar-ne segurs al cent per cent”, explica la Dra. Casadio.

Un ventall de noves tècniques

Hi ha científics que desenvolupen altres maneres innovadores d’explorar les obres d’art. En un article publicat el mes de novembre a la revista Scientific Reports, investigadors de l’Institut Tecnològic de Geòrgia expliquen que van examinar un quadre del segle XVII amb una forma de radar coneguda com a escàner de terahertz (entre els seus usos industrials hi ha la detecció de defectes en plàstics). En concret, els investigadors van examinar la Madonna in preghiera ( Mare de Déu pregant ), una obra del taller del pintor italià Giovanni Battista Salvi. La radiació de terahertz o radiació submil·limètrica és una forma de llum amb longituds d’ona més llargues que la infraroja, però més curtes que les microones que, si bé travessa sense esforç els pigments, rebota contra els límits que separen les diferents capes de pintura.

Fins avui s’havia fet un ús limitat de les ones submil·limètriques en l’estudi d’obres pictòriques perquè les seves longituds d’ona eren massa llargues per examinar les capes fines. “Tots els ecos se sobreposen l’un sobre l’altre”, explica David S. Citrin, professor d’enginyeria electrònica i informàtica de l’Institut Tecnològic de Geòrgia. En essència, passa que no es poden mesurar coses que siguin més petites que el regle amb què es mesuren. Però en aquesta aplicació el Dr. Citrin i els seus col·legues sabien que els ecos procedien de capes planes. Així doncs, gràcies a tècniques avançades de processament dels senyals originalment desenvolupades per a la indústria del petroli, van poder detectar capes de tan sols 20 micròmetres de gruix (un micròmetre equival a una mil·lèsima part d’un mil·límetre). Aquesta tècnica podria servir a altres historiadors de l’art per estudiar l’estratigrafia d’obres pictòriques de la mateixa manera que els sismòlegs estudien l’estructura de les formacions rocoses subterrànies. De fet, el Dr. Walton de la Universitat Northwestern comenta que li agradaria tornar a examinar La miséreuse accroupie amb l’ajuda d’un escàner de terahertz.

Utilitzar una gamma àmplia d’escàners proporcionarà una imatge més completa. “Al capdavall, aquest és el sant grial que perseguim amb tota aquesta recerca”, comenta el Dr. Walton. “Combinant totes aquestes tècniques, comencem a entendre millor l’estructura pintada en la seva totalitat”.