L’any 160 es va produir un gran salt per a un personatge literari, però un petit pas per a la fantasia científica. Va aparèixer Històries verídiques, de l’autor grec Llucià de Samòsata, la primera obra de ficció en què es narra un viatge a la Lluna. És cert que hi havia un precedent en una obra de la qual només es tenen referències: Les meravelles més enllà dels núvols, del també grec Antoni Diògenes. D’aquesta no se sap ben bé quan es va escriure -l’estimació oscil·la entre el segle III aC i el II dC- ni es coneix com l’autor fa que el personatge arribi a la Lluna. S’hi està poca estona, això sí, perquè hi troba una divinitat que li concedeix un desig i ell demana tornar de seguida a casa.
En canvi, Llucià narra el viatge, tot i que és inversemblant: el vaixell on navega amb cinquanta companys és empès per un tifó i transportat al satèl·lit. Fa divuit segles tampoc no es podia demanar gaire més. Malgrat el títol, l’autor avisa que tot és mentida i que els lectors no n’han de creure absolutament res. La història és una sàtira amb què Llucià vol divertir un públic culte. A la Lluna no hi ha déus, sinó uns habitants que tenen característiques monstruoses o peculiars. Tot plegat li serveix per atacar certs filòsofs i criticar l’organització social del seu temps. Com a bon cínic, s’enriu de la institució del matrimoni. Al mateix temps, reflexiona sobre la felicitat, perquè, malgrat el suposat paradís que el rei de la Lluna els ofereix, els personatges protagonistes decideixen tornar a la Terra.
En l’obra també es descriu un pou des d’on es pot escoltar absolutament tot el que es diu a la Terra. El pou té un mirall que permet veure tots els pobles i ciutats. Trobo exagerat que algú hagi dit que, d’aquesta manera, es va predir la televisió. Però Llucià es va avançar disset segles a Jules Verne i divuit a Neil Armstrong. I això no deixa de tenir mèrit.
