Un polèmic test epigenètic s’està fent servir ja per mirar de saber l’edat dels refugiats

Diverses recerques busquen conèixer els anys que tenen les nostres molècules, però encara no hi ha mesures gaire exactes

Els canvis que causa el pas del temps en els humans són visibles a molts nivells, des dels més profunds (les cèl·lules i l’ADN que contenen) als més superficials. Per això amb una simple observació podem diferenciar fàcilment una persona jove d’una de vella. Però, en canvi, no ens és tan senzill endevinar-ne l’edat exacta: com a molt, podem aproximar-nos-hi dins d’un marge més o menys estret. Algunes proves mèdiques permeten afinar més, però tampoc són del tot precises. Una solució seria trobar marcadors quantificables a nivell molecular però, de moment, els avenços que s’han fet en aquest camp encara estan en fase experimental. Tot i això, les necessitats polítiques actuals han portat alguns països a començar a implementar aquesta mena d’anàlisis per confirmar l’edat dels refugiats que els demanen asil, una decisió que ha aixecat força polèmica.

Al llarg de l’últim segle s’han proposat diverses teories per explicar com i per què envellim. El procés de degradació progressiva que experimenten els teixits del cos comença a estar ben estudiat, i ara se sap que és el resultat d’una sèrie de factors interrelacionats, molts dels quals encara no són coneguts del tot. Un és l’acumulació de petits danys als diferents components cel·lulars i, en especial, a l’ADN. Si es poguessin mesurar amb exactitud aquestes alteracions moleculars, es podria calcular de manera fiable quants anys ha viscut una persona.

El rellotge epigenètic

Això és el que han pensat científics com Steve Horvath, de la Universitat de Califòrnia, un dels responsables d’haver creat el “rellotge epigenètic” i el primer a proposar una manera de llegir-lo en sang o saliva, el 2013. El principi bàsic del rellotge epigenètic és inferir l’edat a partir d’una sèrie de modificacions químiques que s’acumulen amb el temps a l’ADN. Aquestes variacions es diuen epigenètiques perquè no afecten el genoma, sinó que s’afegeixen a sobre la cadena d’ADN sense alterar-ne el contingut. Però, tot i això, tenen un impacte rellevant, perquè poden modular com funcionen els gens, per exemple desconnectant-los. Posar i treure aquestes alteracions químiques és un procés normal, però es creu que durant l’envelliment s’exageraria de manera patològica. Fins i tot s’ha proposat que si es pogués “netejar” l’ADN de certs canvis epigenètics, es podria frenar en certa mesura el procés de degradació cel·lular.

Inicialment, el rellotge de Horvath mesurava la metilació (un dels tipus de modificacions químiques) en 353 llocs específics del genoma, però fa només uns mesos els ha ampliat a 391. L’error del test original era de gairebé 3 anys amunt o avall. Això és similar al que tenen les proves òssies, fins ara l’estàndard de mesura d’edat, que es fan amb raigs X de la zona del canell. No era, doncs, un test gaire més exacte que els que ja existeixen, tot i que tenia l’avantatge que el subjecte no rebia cap dosi de radiació. La nova versió del rellotge és més acurada (amb un error de només un any), però en un 3% dels individus els resultats poden sortir esbiaixats fins a cinc anys o més. D’altra banda, encara no se sap quina influència pot tenir el grup ètnic de cada persona en els components epigenètics. A més, certes malalties, com el càncer, poden alterar-los significativament i forçar resultats erronis. Per aquestes raons, hi ha experts que opinen que, tot i ser molt prometedor, el test encara s’ha de perfeccionar.

Aplicació precipitada

Per això va ser una sorpresa que, recentment, a Hildesheim, Alemanya, la policia fes servir un kit per mesurar-li el rellotge epigenètic a un refugiat que demanava asil i deia que tenia menys de 18 anys. Els països europeus estan vivint últimament una onada migratòria inusualment intensa a causa dels canvis polítics al Pròxim Orient i l’Àfrica, afegits a la crisi econòmica global que ha agreujat les condicions de vida en molts territoris. En aquest context, 4 milions de refugiats han demanat asil a Europa des del 2014. Gràcies a les normes proposades per les Nacions Unides, els menors d’edat són tractats diferentment dels adults, i tenen més possibilitats que se’ls concedeixi la demanda. Això fa que, a la vegada, es faciliti també que s’aprovin les sol·licituds d’altres membres de la seva família. Aquestes diferències augmenten la pressió sobre els refugiats, que podrien beneficiar-se de la normativa si semblen més joves del que són.

Els tests epigenètics poden ser útils en diferents camps, com per exemple la medicina forense. Podrien ajudar a saber l’edat d’una víctima, sobretot si es fan en conjunció amb altres proves. Però en els casos en què cal ser més acurat és difícil saber si seran mai prou precisos. De moment no poden detectar diferències de mesos, que és el que seria necessari en les sol·licituds d’asil que desperten dubtes legals. És per això que molts veuen prematur i perillós que els governs basin decisions tan importants en un avenç científic que, tot i ser molt prometedor, actualment no pot proporcionar el grau d’exactitud necessari. Desgraciadament, el futur de molts refugiats podria dependre d’aquesta decisió.

Etiquetes

Més continguts de

Blogs de ciència