El plaer és una reacció fisiològica desencadenada per unes substàncies químiques que inunden de sobte el cervell. L’evolució l’ha afavorit perquè dispara un sistema intern de recompensa que ens incentiva a repetir una acció que és beneficiosa per a la nostra supervivència personal o de l’espècie. L’exemple més clar seria el plaer que es deriva de l’activitat sexual, sense el qual els humans no hauríem tingut tant d’èxit a l’hora d’escampar-nos per tot el planeta.

Però hi ha altres experiències que també produeixen plaer. Amb el temps n’hem descobert algunes que, en principi, no representen cap avantatge en el sentit biològic clàssic, però que, malgrat tot, provoquen una reacció fisiològica idèntica. És el que succeeix amb l’art, una activitat que hem anat expandint i refinant amb el desenvolupament de la cultura tot i que no està lligada directament amb la nostra adaptació al medi.

Un grup de científics catalans han estudiat la resposta bioquímica del cervell a l’acte d’escoltar música i han descobert que, com altres estímuls físics que causen plaer, activa un neurotransmissor anomenat dopamina, que és el que ens empeny a voler repetir l’experiència un cop i un altre.

Una substància polivalent

La dopamina és una substància química (el nom sencer de la qual és 3,4-dihidroxifenetilamina) que actua com un neurotransmissor, les molècules que utilitzen les neurones per comunicar-se. Com altres compostos similars, la dopamina provoca efectes diversos sobre el cervell, segons l’àrea on es genera i, a més, té funcions diferents en altres òrgans, on es comporta com una hormona. Una de les feines principals de la dopamina està relacionada amb el control dels moviments. Per això en la malaltia de Parkinson, que es caracteritza per la mort progressiva de les neurones que fabriquen la dopamina, apareixen trastorns com la tremolor i la rigidesa. Altres patologies del cervell, com per exemple l’esquizofrènia, també es presenten amb un desequilibri dels nivells de dopamina.

Però potser la funció més coneguda de la dopamina és la relacionada amb el sistema intern de recompensa dels humans. La dopamina s’allibera en quantitats importants en resposta a certs estímuls, que van des del sexe a l’alimentació o la lactància, i això el cervell ho interpreta com un premi, la qual cosa és un incentiu per repetir l’estímul original. Com era d’esperar, s’ha vist que la dopamina està relacionada també amb l’addicció: moltes drogues en provoquen un increment important, i així donen el senyal al cervell que allò és gratificant i fan que la persona en desitgi més. Això no vol dir que la dopamina provoqui directament plaer, com es diu a vegades, sinó que en realitat només ens empeny a voler reproduir el comportament que ens proporciona la sensació de recompensa.

Música i dopamina

Un grup internacional de científics, dirigits per Antoni Rodríguez-Fornells, de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i la Universitat de Barcelona, van decidir investigar les bases biològiques de la reacció que ens provoca la música, una activitat que, sense servir per a res específic, genera respostes físiques de plaer als que l’escolten. Els investigadors sospitaven que aquest comportament podia estar mediat per un alliberament de dopamina al cervell, però ningú ho havia aconseguit demostrar encara. Van decidir comprovar aquesta hipòtesi amb una trentena de voluntaris, als quals se’ls van manipular els nivells del neurotransmissor. Per fer-ho, els van dividir en tres grups, que van rebre un precursor (la levodopa, que el cervell converteix en dopamina), un antagonista (la risperidona, que bloqueja els efectes de la dopamina) o, com a control, un placebo (la lactosa, que no té cap impacte). Després van quantificar la resposta dels voluntaris a les mateixes peces de música en tres sessions diferents, separades almenys una setmana: els van demanar que puntuessin en una escala com en gaudien, i també van mesurar-los l’activitat electrodèrmica (la resistència que oposa la pell a un corrent), que es relaciona amb les respostes emocionals. Els resultats van ser clars: els que tenien la dopamina elevada gràcies al precursor responien més entusiàsticament a la música que el grup control, i els que havien rebut l’inhibidor no la trobaven tan plaent.

Això suggereix que la música incrementa la dopamina, fet que explicaria per què totes les cultures del planeta han desenvolupat alguna mena d’activitat musical de manera independent les unes de les altres: la reacció química de la dopamina actuant sobre les neurones ens impulsaria a buscar l’estímul un altre cop, similar al que passa amb qualsevol altre plaer físic. El que encara no està clar és per què una sèrie de sons emesos en una seqüència determinada té un impacte bioquímic tan potent al cervell, sobretot sense estar lligat a cap mena d’utilitat evident. Encara som lluny d’entendre des del punt de vista biològic per què els humans gaudim de l’art com si fos una droga. Mentrestant, però, seguirem fent-ho, i més tenint en compte que és una mena d’addicció que no té efectes secundaris negatius.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester