Ni els vaixells més sigil·losos enganyen els albatros

Albatros equipats amb detectors mostren que un terç dels vaixells apaguen el sistema obligatori de transmissió de posició
Un albatros cellanegra vola prop de les illes Malvines

Mar endins hi ha grans extensions d’aigua, i les embarcacions que es dediquen a la pesca il·legal o al tràfic d’éssers humans tenen bons motius per ocultar-s’hi. Però ni tan sols els vaixells més esmunyedissos -els que apaguen el seu transponedor- són del tot invisibles: un nou estudi demostra que els albatros, si se’ls equipa amb detectors de radars, són capaços de localitzar-los. Segons sembla, hi podria haver un gran nombre d’embarcacions que miren de fer-se fonedisses. La patrulla d’aus marines ha revelat que aproximadament una tercera part dels vaixells que solcaven l’oceà Índic sud no transmetien la seva ubicació.

Els albatros són sentinelles ideals a mar obert, assenyala Henri Weimerskirch, ecòleg marí del Centre d’Estudis Biològics de Chizé, adscrit al Centre Nacional per a la Recerca Científica francès, i primer signant del nou estudi, publicat recentment a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences. “Són aus de grans dimensions que recorren distàncies enormes i que se senten molt atretes pels vaixells de pesca”.

El Dr. Weimerskirch i el seu equip van visitar colònies de cria d’albatros a les illes d’Amsterdam, Crozet i Kerguelen, dependències d’ultramar franceses situades al l’oceà Índic sud. L’equip va col·locar enregistradors de dades d’uns 50 grams a 169 exemplars adults i joves. El material constava d’una antena GPS, un detector de radars i una altra antena per transmetre dades. Malgrat la mida dels ocells -el més gros que els investigadors van tenir entre mans pesava més d’11,5 kg-, treballar amb aquestes aus va ser “molt fàcil”, comenta el Dr. Weimerskirch.

Recórrer 5 vegades els Estats Units

Des del novembre del 2018 fins al maig del 2019, els investigadors van dedicar-se a observar com els albatros adults en temporada de cria sortien a la recerca d’aliment a mar obert en expedicions d’entre 10 i 15 dies en què recorrien milers de quilòmetres. També van ser testimonis de com els exemplars joves abandonaven la colònia. Els albatros van escombrar una àrea total de més de 46 milions de quilòmetres quadrats, unes cinc vegades la superfície dels Estats Units, sense deixar de buscar senyals de radar.

Sovint els vaixells de pesca naveguen per aquelles aigües en busca de tonyina i nototènia negra -també coneguda com a lluç negre-, espècies que freqüenten les zones dels voltants de les illes. Doncs bé, les xarxes de la brigada plumífera van captar senyals de radar de 353 embarcacions que feien servir els radars per orientar-se i detectar altres vaixells. Tanmateix, només 253 de les embarcacions tenien engegat el transponedor del Sistema d’Identificació Automàtica -que en transmet la identitat, la posició, la trajectòria, la velocitat i moltes altres dades-, com exigeix la reglamentació de l’Organització Marítima Internacional. Cent vaixells, és a dir, el 28%, tenien el senyal silenciat. És possible que estiguessin pescant sense permís o traslladant captures il·legals a vaixells de càrrega, suposa el Dr. Weimerskirch. “Hi ha molts vaixells de pesca que prefereixen que no se’n conegui la ubicació”.

Quan els investigadors van examinar únicament les embarcacions situades en aigües internacionals, van detectar un percentatge encara més elevat de vaixells furtius: un 37%. El Dr. Weimerskirch assenyala que no hi ha estimacions anteriors del nombre d’embarcacions que intenten passar desapercebudes. “És sorprenent que el nombre sigui tan elevat”.

Aquestes observacions poden ajudar les autoritats a detectar vaixells sospitosos, apunta l’equip d’investigadors, perquè tant les deteccions de radars de les aus com la informació del Sistema d’Identificació Automàtica es poden descarregar d’internet gairebé en temps real. Daniel Pauly, un biòleg especialista en pesca de la Universitat de la Colúmbia Britànica que no ha participat en la recerca, diu que l’ús de la tecnologia és “tota una fita”.

Traducció Ignasi Vancells

Copyright The New York Times

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida