23/04/2016

Jordi Gracia: “Cervantes ens posa a prova constantment”

8 min
Jordi Gracia: “Cervantes ens posa a prova constantment”

Barcelona¿La ironia és justament el que més li interessa de Cervantes?

El que m’interessa més és entendre com neix del laboratori mental de Cervantes la capacitat d’inventar-se un artefacte genuïnament nou que és la novel·la moderna, malgrat que ell no sap que està fent una novel·la moderna. La gestació d’aquest artefacte nou necessita indestriablement la ironia com a mecanisme de comprensió de la condició humana. Sense ironia no hi ha modernitat en termes contemporanis. La reeducació en l’antidogmatisme l’engendra aquesta espècie de maquinària infernal que és la ironia com a estructura de pensament i, per tant, com a estructura narrativa.

Per què en diu maquinària infernal?

Perquè és devastadora. Deixa la incertesa com a certesa. Propicia la consideració prudent i agosarada dels valors morals, de les coses que són aparentment inqüestionables i no ho són, sense deixar de ser veritats. Ens situa en l’àmbit mental de la modernitat en la mesura en què no destrueix, sinó que construeix, ens obliga a prendre partit per la simultaneïtat de veritats incompatibles. I, alhora, compatibles gràcies a la ironia.

Això seria la doble condició del Quixot, que és heroi i alhora orat.

La frase és d’Ortega y Gasset, i ve de les Meditaciones del Quijote [1914]. El Quixot és desequilibrat i heroic, boig i sensat, ridícul i commovedor, patètic i entranyable. Cervantes ens posa a prova constantment: no ens fa cap sermó. Ens exigeix ser subjectes adults i responsables de les nostres apreciacions per fer-nos veure la dificultat de mantenir veritats inamovibles, sectàries o innegociables si l’aspiració és una comprensió cabal de la condició humana.

Què és el que l’ha impressionat més de l’última relectura d’ El Quixot?

En Cervantes tot és sempre reutilitzat, no hi ha renúncia a res del que va fer, sinó multiplicació amb el que va fent successivament. Per això la biografia és molt respectuosa amb la successió cronològica de la maduració d’un subjecte que no sap que serà l’autor d’ El Quixot. I fins a la meitat de la biografia no hi ha cap menció al llibre. Fins a la pàgina 250 no en parlo, perquè fins llavors no era l’autor d’ El Quixot! Cervantes va començar sent un lluitador dogmàtic per la fe i per l’Imperi, però aquest senyor és la base que explica que després pugui fer El Quixot, però no perquè es desentengui de la fe o deixi de servir el rei, sinó perquè a més de creure en tot això creu en altres coses. I això rebaixa la naturalesa absolutista d’aquell pensament originari, i el converteix en un subjecte que ens està instal·lant en un món que és el nostre, el de les creences incrèdules, el de mantenir la ironia com a element crucial de la comprensió del món modern. I això també val en termes estètics i literaris. Encara que hagi descobert això no vol dir que sabotegi El Quixot fent Los trabajos de Persiles y Sigismunda. El Quixot no el retira de la fascinació per la novel·la idealista, aventurera i catòlica, en què el bé prospera i la redempció existeix. No! Tot això li encanta.

I a sobre creu que el consagrarà el Persiles, en comptes d’ El Quixot.

Sí. Sap que amb El Quixot tindrà molt de públic i molt d’èxit, però no es consagrarà. El llegirà tothom, però no el respectarà qui vol: l’acadèmia, Lope de Vega...

Aquesta mateixa acadèmia que ell ha criticat.

Naturalment! [Riu.] Cervantes no és un amargat. És conseqüent amb les seves decisions. Ell es burla de l’acadèmia i fot una garrotada a Lope de Vega a El Quixot, i al final del llibre deplora part de la Comedia Nueva. És natural que Lope s’enfadi i posi tota l’artilleria en contra de Cervantes. A Viaje del Parnaso explicarà que se li ha dit de tot, que s’ha anat més enllà de la sàtira.

Cervantes va viure força anys, no escriu la primera part d’ El Quixot fins que s’acosta als 60 anys.

Hauria d’haver estat mort quan va escriure el llibre. El Quixot només podia sortir d’algú que no acumula rancúnia ni ressentiment ni amargor. Recicla prodigiosament l’aprenentatge vital que és aprendre la complexitat de la condició humana sense sentir-se ni enganyat, ni estafat ni defraudat. Tota la seva vida és un aprenentatge que qualla en el llibre més divertit, humorístic, relaxat i tranquil del planeta, que és aquest [riu].

Hi ha algun moment en què parles de l’autoficció. Cervantes hi insereix elements de la seva pròpia vida.

És una manera de dir que Cervantes surt a cara descoberta en la seva obra en la mesura que no té obstacles per mostrar que fabrica un artefacte i que és ell qui el fa. Som nosaltres qui ara en diem autoficció, però ell ho constitueix com a ingredient fonamental de la novel·la, un gènere que s’està inventant... [riu]. Explota la imitació paròdica dels llibres de cavalleries, on sempre hi ha un manuscrit trobat que porta la veritat secreta. Com que ja no tenia cap crèdit, no esperava res de res i hauria d’estar mort, o tranquil·let a casa seva, prenent sopes perquè pràcticament no li quedaven dents, però va resultar que no només va tenir una segona vida sinó que, a més, va arribar a la plenitud a través de la llibertat d’escriure: a El Quixot barrejava coses, reia, dialogava, meditava, combatia -físicament i intel·lectualment-, denunciava l’hegemonia d’un cert tipus de teatre que n’excloïa un altre... se sentia totalment lliure per parlar absolutament de tot, com si la vellesa de Cervantes es convertís en l’etapa que engendrava la premonició del món modern, que passa per la llibertat, l’antidogmatisme i l’humor. El que ensenya Cervantes a El Quixot també té a veure amb el fet que la comprensió moderna del món no és resignada i frustrant, sinó més lúcida i més alegre. No és que el desengany dels ideals de la joventut el malenconitzessin. No! És al revés: és la jovialitat del descobriment lúcid, de pensar “No és tan fàcil dir si una cosa és bona o dolenta, perquè potser és bona i dolenta alhora!”

La primera meitat de la biografia és gairebé una novel·la d’aventures.

Sí, senyor! Per això no entenc com és que un productor cinematogràfic encara no ha fet una adaptació al cinema de la vida de Cervantes. O una sèrie.

És una part de la vida que tampoc s’explica tant, ni tan sols a les aules universitàries.

Sense aquesta vida d’abans no hi hauria Quixot. Probablement, el laboratori on tot això qualla són els tretze o catorze anys en què va amunt i avall per Andalusia i viu a Sevilla, un contacte directe amb la mesquinesa, la roïnesa, la corrupció... i escoltar com parlem. És fonamental no perdre mai la curiositat de veure què fan tots aquests personatges. Els golfos oficials són més justos que l’Audiència de Sevilla, que acaba de tancar a la presó Cervantes: ell pensa això.

Al llibre expliques el seu univers de lectures i influències. Aniria des de Mateo Alemán fins a les Etiòpiques d’Heliodor, però també les lectures del carrer.

Aquest últim aspecte el trobem a les Novelas ejemplares. Explota les sinergies entre la seva alta formació literària -Garcilaso, Virgili, Heliodor, Torquato Tasso, Ariosto- i la realitat, que no té res a veure amb aquella literatura, perquè és el dia a dia de les bèsties que funcionen al món que l’envolta. En comptes de repudiar-ho ho troba riquíssim. Sap que ho pot incorporar, perquè Mateo Alemán ho ha fet a Guzmán de Alfarache.

I amb èxit.

En aquells moments, l’èxit de vendes de Guzmán de Alfarache és inigualable. Cervantes es demana si pot parlar de tot això que veu, i fer-ho sense argument, com passa a Riconete y Cortadillo, en què dos nois van a Sevilla i observen què hi passa. A El Quixot també: és un itinerari en què no passa res, és una espècie d’acudit allargat en què s’encadenen una sèrie de gags, relligats per un boig que surt de casa creient-se cavaller. Els gags d’El Quixot són com els del Polònia, on alhora que riem sospitem que el riure no és suficient per entendre què ha passat. Aquell senyor no és un subjecte únicament ridícul i patètic, també és commovedor o fins i tot desafiant, a l’hora de defensar-se i raonar les seves motivacions.

Abans parlàvem d’Algèria. Cervantes acaba escapant-se de la presó.

O acceptem que Cervantes és un subjecte excepcional o estem fent el ridícul. ¿Són fiables els indicis de la seva excepcionalitat com a subjecte? Hi ha dotze testimonis que contesten a les 25 preguntes que Cervantes els formula durant el captiveri. És veritat que els dotze testimonis li són favorables perquè els ha escollit ell, però també és veritat que allò que aporta cadascun d’ells és rellevant: coincideixen a definir un perfil d’home valent i tocant l’heroïcitat. Assumeix el risc -assumeix la possibilitat de morir- perquè la seva ambició és escapar-se costi el que costi del turc. Si el pelen, potser la sublevació que causa aquest càstig a l’entorn dels cavallers, dels cortesans captius i dels frares pot ser molt pitjor i convertir-lo en un màrtir. Hassan Bahà decideix tancar-lo dues vegades en masmorres, durant cinc mesos, però Cervantes no escarmenta, no n’aprèn i torna a fer el mateix.

Passem de la guerra a l’amor. Les relacions de Cervantes amb les dones són singulars.

L’única singularitat en termes de vida eroticosentimental és el fet que el 1583 s’embolica amb Ana de Villafranca, una noia que és tavernera, casada, i d’allà neix una filla, i cinc mesos després del seu naixement ja està casat amb una altra noia, també molt jove, Catalina de Salazar i Palacios. Només quan mor Ana de Villafranca ell acceptarà, a través de la seva germana, de fer-se càrrec de la nena, tot i que no hi ha tingut cap tracte durant setze anys. Pare i filla mai no van tenir una bona relació.

Les dones són molt presents en l’obra de Cervantes.

Té una al·lucinant consciència de la vexació crònica, sistèmica, en què viuen les dones al seu temps. Aquí potser hi té a veure que Cervantes va compartir bona part de la vida -la joventut, i bona part de la vellesa- amb dues de les germanes, que sovint són fonts d’informació i també públic privilegiat de la potència amb què deplora l’ús mercantil de la dona com a moneda de canvi de pares o de marits. És com si Cervantes fos el primer que a través de la construcció de personatges femenins reivindiqués la igualtat de gènere en la mesura que els reconeix virtuts equivalents a les dels homes però un maltractament social inacceptable.

El joc narratiu ja era en obres com el Decameró, de Boccaccio, o El Patrañuelo, de Joan Timoneda.

Això forma part de la poètica ordinària i natural del temps. La noció d’originalitat en què nosaltres ens hem criat no existia en aquells moments, perquè la literatura era imitació i variacions dins d’aquestes imitacions. Per tant, l’ús hibridador de les teves fonts és natural. El que no ho és, com fa Cervantes, és hibridar-ho tot. Cervantes va molt més enllà de la “imitació complexa” que recomanava Sèneca. Fa una cosa que, com diu Lope de Vega, és “extravagant” i, per tant, és inacceptable. Com que Cervantes és un vell sense cap esperança decideix entregar-se a l’escriptura lliure, imitant, parodiant, barrejant i interseccionant tot el que li ha agradat al llarg de la vida, sense cap límit, por ni reserva, i sobretot amb una alegria plena pel goig d’escriure. ¿Algú creu que El Quixot està escrit per demostrar a algú que les novel·les de cavalleries diuen tonteries? Va, home, va. És un pur pretext, una formalitat, que ell mateix saboteja.

El famós “escrutini” en què salva el Tirant lo Blanc i altres llibres.

Quan fa el famós escrutini, el que és important no és la quantitat de llibres que condemna, sinó els que salva, que són un fotimer. Ho ha de fer indirectament i amb subtilesa. Però els salva.

De Cervantes s’ha dit que era un jueu convers. I també que era català.

Cap de les dues coses tenen la més mínima documentabilitat. Inventar o fabular raons secretes amb mentalitat paranoicoconspirativa forma part de la seqüela necessària de la genialitat. Moltes de les hipòtesis són innecessàries per explicar Cervantes, perquè les dades que en tenim ja l’expliquen molt cabalment.

Cervantes no era català.

Els catalans surten moltes vegades a la seva obra: surten a El Quixot, al Persiles, a les Novelas ejemplares i a la Galatea. Va tenir tractes amb catalans i hi va conviure. És impossible que no hagués passat per Catalunya per moltes raons, però hi ha un moment d’una definició pertorbadora. Al Persiles diu que són combatius i que es creuen “el primer poble del món”. És al·lucinant! El tractament a Perot Rocaguinarda, transformat en Roque Guinart a El Quixot, també és curiós: Cervantes diu que l’autèntica justícia distributiva s’ha d’anar a buscar als bandolers.

stats