Les mans de vidre

Tots tenim el record de prémer en algun moment una mà arrugada, d’ossos marcats i pell tan fina que sembla de vidre. Una mà que, amb indiferència de la seva i la nostra edat, ens connecta en algun moment amb el refugi de la infantesa a través del gran record d’uns macarrons, una eina de treball, un llibre, un piano, un monyo de perruqueria, una olor o una història familiar que tothom se sap de memòria i es continua explicant amb tenacitat com si pogués aturar el temps. Aquesta és la cara tendra de la vellesa: l’exemple i l’aixopluc dels nostres avis, que també viuen dolor, soledat, i afronten la gran pregunta final cada un a la seva manera: com han viscut. A Catalunya hi ha un bon nombre de persones centenàries i n’hem escoltat set que han tingut l’amabilitat d’explicar-nos la seva vida. Són persones amb vides i orígens diversos, però comparteixen un temps marcat per la salvatjada de la Guerra Civil i la postguerra, per les renúncies, per la transformació tecnològica. Són dones i homes que van viure valors i codis socials similars que van seguir o van decidir saltar-se. Les entrevistes ens mostren que mirar la vida des d’un segle la despulla d’artificis, de bromera. Què és l’important amb la perspectiva del segle? Els pares, els fills, les il·lusions, l’amor, la lluita, la pèrdua. Vist al complet, el testimoni permet observar com ha canviat la vida quotidiana, especialment per a les dones, la majoria de les quals no van poder estudiar, no van conduir i no van tenir la capacitat de decidir qui volien ser o de planificar quina mena de família volien construir. El reportatge també permet veure com encaren el futur els nostres centenaris, i les seves reflexions sobre la qualitat de vida, la necessitat de cuidar-nos i de mantenir-nos actius si volem una vida digna de ser viscuda. Els testimonis són un homenatge contra l’oblit dels que ens miren ara des del marge i han construït el país des de les ruïnes de la guerra fent de metges, de treballadors d’una fàbrica, de modistes, a la cuina, cuidant els seus, tocant el piano. Aquestes són set històries de vida recollides per Lara Bonilla que ens recorden que, finalment, només unes quantes coses ens defineixen com a individus i mereixeran ser recordades fins al final. Algunes d’elles, aparentment petites.

Especial: Vides centenàries

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat