Les claus
Va començar de mestre a Verdú amb 17 anys, i després va ser director. En total, gairebé 50 anys envoltat d’infants
Va reivindicar el model d’escola rural quan el règim franquista ja tenia llest un document per fer-lo desaparèixer
Aposta per una escola que el nen pugui viure i comprendre, sense massificacions
El model va ser parcialment adoptat per la Universitat Autònoma als anys 70 i, actualment, també per alguns
centres d’elit
Per a Joan Lluís Tous, la Diada arriba massa d’hora. Aquest mestre, ara ja retirat, sempre volia treballar amb els seus alumnes “què és Catalunya i el català, i la nostra festa”, però quan començava el curs tot plegat ja havia passat. “És una llàstima”, afegeix, sobretot perquè li va tocar “promocionar molts 12 d’octubre, durant dies i dies”, quan aquesta festivitat era encara coneguda com la Fiesta de la Raza.
I és que Tous va treballar gairebé 50 anys, des dels 17, primer com a docent i després com a director, la majoria a l’escola rural Jardí de Verdú, a l’Urgell, des d’on va lluitar per preservar l’escola rural. De fet, assegura que ha vist el document, redactat pel règim franquista, en què es planificava la desaparició d’un model que molts llavors menystenien. “Una feina de molts anys més que no pas una idea brillant”, de “moltes reunions arreu de Catalunya”, que el 2007 va ser reconeguda amb el premi de pedagogia Marta Mata, que entrega l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Un reconeixement que ell considera un “colofó per la feina feta”.
El docent reivindica el model pel qual va lluitar: l’“escola vivencial i comprensible”, un espai on l’infant visqui i comprengui l’escola, on se senti a gust, amb uns docents preparats “per ser-ho de debò, que no es limitin a ser tècnics de l’ensenyament, sinó que siguin propers a l’alumne” i amb “més coneixements professionals de com treballar i atendre la persona humana”. I fer-ho en unes aules amb un nombre limitat d’alumnes i multinivell, on convisquin alumnes de diversos nivells i edats, de manera que s’ajudin els uns als altres. Un sistema, en definitiva, prou diferent del dels grans nuclis urbans, on estudien la majoria d’alumnes catalans, un model que ell titlla “d’industrial”. De fet, Tous ja fa anys que reivindica que el seu model és “administrativament i econòmicament viable”. L’únic que falta és la voluntat política per dur-lo a la pràctica.
¿I quin paper poden jugar-hi les noves tecnologies, ara que una part del debat educatiu gira al voltant dels beneficis i perjudicis que comporten? Tous respon que en això “sempre ens hem equivocat”. La tecnologia mai no pot ser una finalitat en ella mateixa, sinó un objectiu: ajudar l’alumne a anar-se formant com a persona. En aquest sentit, creu que no ha d’haver-hi cap diferència entre la tinta i la ploma, els estris que es feien servir a l’escola quan ell va començar a ensenyar, i les tauletes d’ara.
Tous afirma que, tot i rebre un important premi per la seva tasca, el Marta Mata, no és això el que més il·lusió li fa. El que li fa més il·lusió és que la Universitat Autònoma , després d’una reunió d’escoles rurals celebrada als anys setanta, agafés algunes de les seves propostes per implantar-les; actualment també ho han fet algunes escoles d’elit. Va ser un pas important per prestigiar un model que havia sigut condemnat a l’extinció.e
