L’any 1976, el número 4 de la revista Vindicación Feminista es preguntava si la feina domèstica era feina. Si el treball invisible, el de la llar, era o no un espai laboral. Quaranta anys després la tasca de cures continua en aquell lloc que, per marginal, sembla inexistent. Cada dia, segons l’Organització Internacional del Treball, es fan 16.400 milions d’hores de treball domèstic no remunerat. Sense sou, ni drets, ni sindicat. Treball silenciat de les silenciades.
La meva iaia es diu Montserrat i sempre ha cuidat gent. Les seves tasques no eren ni públiques ni apreciades. Cosia, cuinava i cantava. M’acompanyava a l’escola de la mà i em feia el berenar. Alguns dissabtes miràvem Dallas i em deixava beure cafè amb llet. A casa, a vegades, encara sembla ressonar la veu d’en J. R. i se sent l’olor de conill amb xocolata. La Montserrat pertany a aquella generació que, per culpa d’un mur infranquejable i les terribles ensenyances d’Elena Francis, ha llançat a filles i netes tota classe de consignes misògines, sense ser conscient de la seva pròpia opressió.
No sé si la meva àvia sap que la bretxa de gènere en les pensions de jubilació és del 39% i que les dones retirades cobren entre 92 i 370 euros: unes xifres vergonyoses per incomptables hores de treball socialment injuriat. No sé si sap que el 6% de les dones maltractades tenen més de 65 anys. I que 8 de cada 10 dones pateixen o han patit violència de gènere.
La meva àvia deixarà un llegat de pensaments mai expressats, de cures indispensables i de ràbia contra el feixisme. També les receptes de conill amb xocolata, les perles Majorica i les cançons de Rocío Durcal. Un sentit de l’humor amarg, l’amor pels gossos, el gust per la roba ben cosida i els homes com Clark Gable. El record de la mà dolça i forta de camí cap a l’escola, les mones de Pasqua i les vores dels pantalons sempre rectes. La constatació que la feina de la llar és feina. Una feina que cal posar al centre. Ara i sempre.
Neus Molina és periodista i veïna del Raval
