'The Last Guardian': una obra mestra enfosquida pels errors mecànics

BarcelonaQuants productes culturals triguen gairebé una dècada en estar acabats? El 2007 va començar el desenvolupament de 'The Last Guardian' als estudis de Team ICO. La tercera obra important del director japonès Fumido Ueda, que després d''Ico' (2001) i 'Shadow of the Colossus' (2005) busca consolidar un tipus de videojoc ple de bellesa artística i arguments complexos. Per construir a foc lent la seva història, tant Ueda com el seu equip s'han hagut d'adaptar a l'aparició d'una nova generació de consoles i a tots els canvis que cada dia sacsegen un mitjà que ha nascut fa menys de mig segle. El resultat: una obra mestra per a Playstation 4 que, no obstant això, conté abundants errors tècnics.

'The Last Guardian' narra la història d'un nen que es troba captiu en una mena de castell en ruïnes i es fa amic d'una criatura màgica, Trico, amb qui comparteix cel·la. El Trico s'assembla a un gat gegant amb ales, però el seu caràcter recorda molt al d'un gos. El nen buscarà la sortida del seu captiveri ajudat per l'animal, amb qui estableix un vincle emocional que es trasllada, a través del comandament, també al jugador. Com més estreta és la relació entre ambdós personatges (a mesura que combaten junts i s'ajuden en cada etapa del joc) més fàcil és per al nen controlar l'animal i donar-li ordres. L'economia narrativa és un dels trets distintius del joc: Ueda ha preferit que el jugador intueixi el passat d'ambdós personatges i s'endinsi en la seva relació enlloc d'insistir en descriure una trama determinada. L'argument, així, és escuet i l'explica un narrador discret.

L'animació i els escenaris estan molt aconseguits, i així ho reflecteixen les crítiques positives de la premsa especialitzada sobre el videojoc, molt majoritàries: segons la plataforma 'Metacritic', que fa una mitjana de totes les ressenyes publicades sobre cada joc, 'The Last Guardian' compta amb una nota de 83 sobre 100.

No obstant això, alguns especialistes han apuntat que conté errors de mecànica. "Té els millors punts forts i els pitjors punts dèbils", apuntava una ressenya d''IGN': "Quan funciona, el vincle forjat amb l'amic amb pèls i plomes Trico és diferent a qualsevol altre. En part és company de jocs, en part un protector", afirma el mitjà especialitzat, "però a banda d'aquests moments, 'The Last Guardian' és un embolic de controls que no funcionen, una càmera pobra, i alguns trencaclosques massa meticulosos". En el mateix sentit s'expressa 'Polygon': "En els seus millors moments, 'The Last Guardian' aconsegueix proeses que només es poden fer amb el hardware modern. En els pitjors, no només és 'com un joc normal de Playstation 2' sinó com un joc brut i particularment descuidat de Playstation 2 que intenta seguir el llegat dels seus predecessors, però no pot recrear-lo". "Realment els problemes per guiar Trico són un dels punts dèbils" dels videojoc, apunta 'Videogamer': "i la càmera té grans problemes".

Trico és una Intel·ligència artificial, tal com apunta 'The Guardian'. Això pot explicar per què el personatge és difícil de dirigir: el jugador no pot controlar-lo directament, sinó que és el nen qui ensenya l'animal a comportar-se a partir de suggeriments, no ordres directes. El comportament del personatge dependrà, doncs, de la seva relació amb el nen, la qual cosa pot ser desesperant per al jugador en alguns moments.