DÍGITS I ANDRÒMINES

Com fugir dels gegants d’internet

La web comença a omplir-se de serveis descentralitzats que posen la protecció de la nostra informació per davant del seu aprofitament comercial

ALBERT CUESTA
ALBERT CUESTA Analista tecnològic

Sir Tim Berners-Lee porta anys avisant-nos: el 2009, l’inventor de la web ja es queixava amargament que ell l’havia creat com a sistema per disseminar coneixement mitjançant pàgines enllaçades amb hipervincles, no com un mecanisme perquè monstres digitals com Google, Facebook i Amazon segrestin la informació dels usuaris amb finalitats molt diferents, des de l´ús comercial fins a la vigilància política. Aleshores el científic britànic ja veia clar que el problema era l’evolució de la web cap a una arquitectura centralitzada, on els propietaris dels servidors, que cada vegada són menys, disposen de la clau d’accés a les nostres dades i poden fer-ne el que vulguin, sigui explotar-les comercialment, manipular-les o proporcionar-les a tercers, entre ells les autoritats. Els escàndols dels últims anys, amb episodis de filtracions massives d’informació personal, censura de contingut i difusió mitjançant algoritmes gens neutrals, li han donat la raó.

Afortunadament, Berners-Lee no es va quedar plorant en un racó. Immediatament es va posar a treballar en Solid, una arquitectura descentralitzada de la informació que fa servir els mateixos protocols tècnics que la web actual, però separa les aplicacions de les dades de tal manera que cada usuari pot emmagatzemar les seves en un repositori virtual propi, anomenat POD (sigles de Personal Online Datastore) i decideix en cada cas quines persones, aplicacions i serveis hi poden tenir accés. Aquestes dades poden ser les nostres imatges o documents, però també credencials bancàries o un historial mèdic. Si volem que els nostres amics vegin les fotos del cap de setmana, els enviem un enllaç a la zona del nostre POD on les hem guardat, a l’estil d’un enllaç de Dropbox o de Google Fotos, però sense haver de pujar els fitxers a cap servei extern del núvol.

El funcionament de Solid, que és de codi obert, és conegut en el món acadèmic des de l’abril del 2016, quan Berners-Lee el va explicar en un congrés del consorci W3C, que ell mateix presideix. Però no ha estat fins aquesta setmana que la proposta s’ha fet pública amb la presentació d’Inrupt, una empresa incipient creada pel mateix Berners-Lee que es dedica a oferir PODs per a Solid, per ara gratuïtament i a títol experimental. Inrupt pretén servir de model a les organitzacions interessades en la protecció de les dades dels internautes, i la seva viabilitat depèn, com la del mateix Solid, de l’entusiasme amb què els desenvolupadors es posin a crear aplicacions alternatives a les de Google, Facebook o Twitter que ara fem servir milers de milions d’internautes. Una utopia que valdrà la pena seguir de prop.

Un Twitter descentralitzat

L’aparició d’Inrupt ha coincidit amb diverses incidències a Twitter que ha fet que molts usuaris s’interessin per un servei alternatiu anomenat Mastodon. Si bé no fa servir Solid, sinó la plataforma GNU Social que ja impulsava altres serveis de microblogs com Identi.ca, comparteix els principis de la descentralització: en comptes d’incorporar-se als més de 300 milions d’usuaris que Twitter gestiona, els usuaris de Mastodon es donen d’alta en algun dels centenars de servidors, anomenats instàncies, que ofereixen l’aplicació, que estan connectats entre ells mitjançant un sistema de federació que permet veure des d’uns l’activitat dels altres. Funcionalment, Mastodon és semblant a Twitter: els usuaris poden publicar missatges breus, que no s’anomenen tuits sinó toots (en referència als bramuls del mamut que dona nom a l’aplicació) i poden contenir fins a 500 caracters. Els toots es poden reenviar i marcar com a favorits, i els usuaris poden seguir-ne d’altres o bé ser seguits per ells.

Mastodon presenta algunes millores interessants respecte a Twitter: la principal és probablement que només cal indicar una adreça de correu electrònic i triar una contrasenya, sense cap altra dada personal. Tampoc hi ha algoritmes que puguin alterar l’ordre estrictament cronològic de les publicacions. A més, cada publicació es pot adreçar a totes les instàncies de la xarxa, només als usuaris de la mateixa instància de qui la publica, en privat a un usuari determinat o fins i tot perquè la vegin només els usuaris que hi són mencionats. Els toots també es poden identificar com a escrits en un idioma específic, inclòs el català, i les aplicacions permeten filtrar la cronologia per veure només els toots escrits en l’idioma que ens interessi.

El caràcter descentralitzat de Mastodon es fa evident en la diversitat d’instàncies. Hi ha servidors generalistes, com mastodon.social, que tenen centenars de milers d’usuaris, però n’hi ha de més petits, sovint centrats en aficions, interessos comuns o zones geogràfiques. Els mateixos noms d’usuari ho reflecteixen: jo, que a Twitter soc @albertcuesta, a Mastodon m’identifico com a @albertcuesta@confederac.io, un format gairebé idèntic al d’un altre servei d’internet que ja és descentralitzat en origen: el correu electrònic.

El possible èxit de Mastodon, com passa amb qualsevol d’aquestes plataformes, dependrà del conegut efecte xarxa: els usuaris s’hi apunten quan saben que hi trobaran la gent amb qui volen estar en contacte. Ara per ara es tracta d’una comunitat incipient: els 1,6 milions de perfils actius són 200 vegades menys dels que hi ha a Twitter. N’hi ha, esclar, que ho consideren un avantatge, perquè encara no hi ha arribat la massificació que contamina la xarxa de l’ocellet. Per altra banda, també s’atribueix a Mastodon una suposada absència de censura del contingut que en realitat no és tal; en tot cas, la possible censura també està descentralitzada perquè és l’administrador de cada instància qui decideix les normes d’ús acceptable.

Fedivers: l’univers federat

Mastodon és probablement la més popular de les aplicacions descentralitzades que funcionen actualment, però la majoria dels grans serveis de la web convencional tenen almenys un equivalent en l’anomenat fedivers, l’univers dels serveis federats. Així, PeerTube és un servidor de vídeos alternatiu a YouTube, Funkwhale ofereix música en streaming a l’estil de Spotify i PixelFed aspira a acollir les fotografies de gatets, postes de sol i peus a la platja que fins ara publiqueu a Instagram, amb la promesa que no acabaran engolides pels tentacles de Facebook.

Més continguts de