FRANÇA ATAC A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

L’humor no es negocia

L’estat de dret no negocia amb terroristes. Doncs bé, l’humor, els humoristes, tampoc no ho hem de fer. No pas perquè la nostra feina sigui sagrada, ans al contrari; el debat sobre els límits de l’humor és pertinent sempre. Però no ho és en dies com avui, en què estem encara esglaiats per l’horror de la matança de París. El que limita l’humor pot ser la sensibilitat o la tolerància, però mai la por. La por és el contrari de l’humor i no té res d’estrany que els règims totalitaris i les ideologies fonamentalistes tinguin la sàtira en el punt de mira. De fet, cada cop que riem estem soscavant una veritat absoluta. Per això la rialla ens salva, com diu Berger. Ens salva de tots els que ens volen salvar. Dels pretesos salvadors de la veritat.

No, no hem de negociar amb terroristes ni tampoc amb els que volen imposar per decret la seva manera d’entendre l’humor. Per mi -obro el debat- l’únic límit de la gràcia és la desgràcia; el que fa plorar els uns no hauria de fer riure els altres. És clar que la desgràcia és relativa, com va demostrar Woody Allen amb la seva famosa equació: comèdia és igual a tragèdia més temps (podríem substituir temps per espai ). La resta no només es pot satiritzar sinó que tenim el deure de fer-ho; com més important o més sagrat sigui un postulat, un individu o una idea, més sent l’humorista la necessitat de trobar-li el cantó absurd o ridícul. És un imperatiu que es basa en la incomprensió del món, en la convicció que des d’una mirada burleta, és a dir, humil, estarem més a prop de la veritat i de l’acceptació -més o menys resignada- de la realitat.

L’humor, doncs, no ha de pretendre arreglar el món, ni assenyalar herois ni culpables; no ha de mostrar-nos el que està malament, sinó el que fa riure; del judici moral ja se’n cuidarà el lector o l’espectador. Els morts de Charlie Hebdo no han perdut la vida per la religió, sinó per l’humor, per l’insubornable exercici de la rialla, valor suprem que tots plegats hem d’acceptar fins i tot quan l’humor ens empipa, quan ens posa davant d’un mirall distorsionador o quan ridiculitza el que més ens importa. Aquest humor és punxegut o emprenyador, però massa sovint li pengem l’etiqueta d’ofensiu. Qui digui que se sent ofès per una broma, només perquè té com a objecte el que li importa, està abusant del llenguatge. I els humoristes, per bé que han d’acceptar les crítiques de tothom, per bé que han de prestar-se sempre a debatre sobre la seva feina, no han de cedir davant del xantatge emocional dels que, per la seva intolerància, estan sempre disposats a ofendre’s. Premiar els susceptibles implica castigar els que no ho són, i això és una gran injustícia.

“No us enrigueu del partit XXX, que no s’ho mereixen”, em va dir una persona pel carrer fa uns mesos. El comentari em va fer pensar que molta gent entén realment l’humor com una arma, com una espasa justiciera que s’utilitza contra qui s’ho mereix, i no -tal com ho entenc jo- contra qui fa riure. És a dir: tothom. Tots, individus, partits, països i idees, resultem ridículs segons la mirada i segons l’ocasió. Quan es tracta de religió, la cosa es complica. Ningú no mereix ser bescantat per creure en un ésser superior o per no fer-ho. Però quan algú proclama que la seva fe és massa important -massa certa- per ser objecte de broma, l’humorista es troba en una disjuntiva: o fa bé la seva feina, o deixa de fer-la per no ofendre justament els que la menyspreen. Les religions es basen en premisses indemostrables, i resulten irresistibles per a la paròdia, no només pels seus dogmes i ritus, sinó també per la seva convicció granítica, la fe cega en la seva pròpia infal·libilitat. El que és sagrat es considera per damunt del dubte, de la crítica, i, per tant, també per damunt de la rialla. I això és massa temptador per a un humorista. Fins i tot si s’hi juga la pell, com passa quan l’objecte de sàtira és el fonamentalisme islàmic.

S’ha escrit que la matança de París és alguna cosa més que un atac a la llibertat d’expressió, i és cert: és un episodi més en la guerra del terror contra els nostres valors. L’únic que em consola, però, és que els criminals que ara mateix ja estan dissolent-se en el no-res (perquè ni tan sols l’infern no els espera) van creure que disparar contra els humoristes era una manera d’apunyalar-nos a tots, de ferir el cor de l’Europa democràtica. Poques vegades el paper de l’humor en el nostre mapa de valors s’ha vist reivindicat d’una manera tan emfàtica, i tan cruel al mateix temps.

Més continguts de

El + vist

El + comentat