Què hi ha al darrere de la manifestació unionista?

SubdirectorCentenars de milers de persones es van manifestar diumenge a Barcelona a favor de la unitat d’Espanya, de la mateixa manera que els darrers anys hi ha hagut mobilitzacions gegants en sentit contrari. Per a un observador imparcial pot semblar que aquestes manifestacions, que es produeixen en un entorn democràtic occidental, formen part de la lliure competència d’idees en l’àgora pública, i que tots dos bàndols tenen les mateixes armes per defensar-les. Però això no és així. La diferència entre els manifestants d’aquest diumenge i els que dissabte de la setmana passada demanaven la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart és que els primers tenen els jutges, la policia i les forces armades al darrere. De manera que quan algú aquest diumenge cridava “Puigdemont a prisión” era alguna cosa més que una rima fàcil. Era un desig que es pot fer realitat ben aviat.

Per això resulta tan desconcertant el seu discurs victimista, el d’una minoria silenciada i oprimida per un govern autoritari, quan són els altres els que han estat desposseïts dels càrrecs i tenen gent a la presó. Però una cosa són els fets, que són els que he descrit, i una altra les percepcions. I la realitat és que molts dels manifestants d’ahir se sentien exactament així, obligats a defensar una cosa que per a ells hauria de ser tan natural com respirar, i és viure a Espanya.

L’altra cosa sorprenent és com es pot fer un discurs de la concòrdia quan s’acusa l’altre bàndol de “racisme identitari” (Paco Frutos, partidari de Baixar al-Assad) o de “colpistes” (Carlos Carrizosa). O, no cal ni dir-ho, quan s’acusa els mitjans que tenen una línia editorial no coincident de “sembradors d’odi” (Josep Borrell sobre l’ARA). Es pot defensar que els independentistes són tot això o coses pitjors, però llavors no es pot dir que s’està a favor de la convivència perquè ningú vol conviure amb un racista o un colpista. I, en última instància, cal preguntar-se: ¿a qui convé més la fractura social? Cui prodest, que deien els llatins.

A partir d’aquí, el pla que van presentar els oradors d’ahir és molt clar: sotmetre Catalunya a un procés de desnacionalització, una mena d’esterilització identitària i folklorització cultural que erradiqui per sempre el virus separatista.

Davant d’això, els independentistes hauran de baixar a la terra, més aviat al fang, per defensar, no la República, sinó els avenços obtinguts en quatre dècades de governs catalanistes. El més preuat de tots: el model d’escola catalana inclusiva. I, després, tot allò que conforma els seus atributs nacionals, que voldran ser arrasats.

El canvi de xip que suposa passar de sortir a guanyar a fer-ho per no perdre haurà de ser ràpid i el màxim d’indolor. I la primera trinxera de defensa sempre seran les urnes, com ja han entès Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Ara falta bastir el relat del pas de l’ofensiva a la resistència. Aquesta última, per cert, és l’autèntica especialitat dels catalans.