CRÒNICA

Què volen aquesta gent?

Han passat vuit anys de la primera gran manifestació i podríem dir que la del 2018 és la Diada de la majoria d’edat.

Una altra vegada ple fins a les banderes. Més gent que molts no s’esperaven. N’hi ha de cansats que ja no venen i que compensen aquells que s’estrenen. Han passat vuit anys de la primera gran manifestació i podríem dir que la del 2018 és la Diada de la majoria d’edat. L’any passat podia encara tenir el deix naïf al centre, un deix que avui no pot disfressar que les coses han canviat tant que hi ha hagut ferits, que n’hi ha que s’han hagut d’exiliar per no acabar com els que han empresonat.

Qui va a la manifestació avui sap que Espanya és capaç d’atonyinar-lo, d’empresonar-lo per molts anys sense un judici just o d’humiliar-lo a la premsa dia sí dia també. El manifestant ja no pot al·legar desconeixement, i per això les manifestacions no haurien de ser manieristes. Perquè es corre el risc que acabin tenint un significat buit i que cadascú li faci dir el que vol: la temptació dels partits en hores baixíssimes és enorme.

Les noies de la colla gegantera de Callús que pugen per Balmes, els pares del nen de la pell de Barrabàs que s’ha enfilat a un plàtan a prop de Francesc Macià, el matrimoni que surt de casa a Tetuan i que diu que baixen perquè han de ser al carrer però que des de casa es veu molt bé, les famílies de Vilafranca que m’han deixat una cadira al bar on escric aquesta crònica... Tots volen coses diferents. Esclar, tots volen la independència i no els costaria gens posar-se d’acord que ha de ser pacífica i cívica, que ha de ser una construcció democràtica, etcètera. Però han vist també els danys que han sofert partits, institucions i Estat, i saben que tampoc no és senzill canalitzar políticament tota aquesta energia.

Els xofers dels autobusos parlen de si demà tenen dret a tenir dia lliure. La política s’incrusta de moltes maneres diferents. A les cinc, les primeres imatges aèries certifiquen altra vegada l’èxit del jogo bonito. Sense haver après a organitzar-se, tota aquesta gent no seria avui aquí i no s’hauria deixat estovar l’1-O. Si hagués de dir què volen aquesta gent -fa dies que rebo missatges preguntant-me què crec que es cridarà- diria que demana que els que han de gestionar el seu vot no actuïn com els que el volen anul·lar.

Que no venguin fum

Volen que ara que s’han guanyat el dret a fer i a saber, els seus representants els tractin com a adults i deixin de disfressar la realitat. Que passin de la retòrica de la tanta dignitat i del tossudament alçats a la gestió eficient que justifiqui els lemes -per cert, tenim un problema greu amb discursos i parlaments- i no els faci tornar embafadors, que no el faci semblar de suro. No els demanen que siguin superherois, els demanen que no els venguin fum. Avançar en la construcció d’un estat és una tasca prou difícil per deixar tantes zones a l’ombra i tants punts cecs. Tots sabem que pot haver-hi, com deia en Junqueras, coses que no entendrem. D’acord, però molts dels que són aquí pensen que hi ha massa coses i que fa massa temps que no s’entenen. I no crec que demanin més sacrificis, sinó més explicacions que els permetin continuar mantenint el pacte de confiança.

S’han guanyat el respecte i se’l mereixen. Els polítics independentistes corren el perill de pensar que tenen la manifestació de suport garantit. Aquí no hi ha res garantit. Recordeu, polítics, que aquesta gent va entomar els cops que van fer falta. Van passar el seu primer ritu de pas i després us van donar la majoria parlamentària. I es pregunten què vol aquest Govern?

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat