PROCÉS SOBIRANISTA

Raphael Minder: "Pocs llocs al món han aconseguit fer sortir tanta gent al carrer sense incidents"

Entrevista al corresponsal de 'The New York Times’ a Espanya i Portugal

Raphael Minder (Ginebra, 1971) és corresponsal de The New York Times a Espanya i Portugal des del 2010. Ara recull la seva visió del Procés i la identitat catalana al llibre The struggle for Catalonia.

El món ens mira?

És un tema més, amb pics d’atenció. No oblidem que Catalunya en si no és gaire identificada. Barcelona sí que és reconeixible.

Què passarà l’1-O?

Em sembla més important el dia 2. Caldrà veure què passa, si el resultat permet proclamar la independència i com reacciona la gent, o si hi ha frustració si guanya el no. És interessant i imprevisible.

Per cinquè any explicarà als seus lectors una manifestació massiva.

És una mica com el dia de la marmota, però és obvi que la Diada del 2012 va ser un moment històric. Després ja ha sigut més cosa d’escenificar i de confirmar cada vegada que el poder de mobilització dels separatistes era alt. Tot molt pacífic, i admirable. A escala mundial hi ha poques ciutats que hagin aconseguit tenir al carrer tanta gent sense cap incident.

Al llibre explica que la independència és molt difícil, però mentre el govern espanyol mantingui la seva actitud la gent hi persistirà. Som en un atzucac?

S’ha de curar la ferida oberta. El govern espanyol fa la lectura que és un suflé i que baixarà. Ha sigut la lectura correcta en molts moments, però haver tingut èxit en alguns casos no vol dir que s’hagi de mantenir. A Madrid hi ha una certa incredulitat per com s’ha arribat fins aquí, però també una sensació que ja han vist una votació il·legal, el 9-N, i que va ser molt soroll per no res.

Rajoy pot fer un acte de força a Catalunya o el veu deixant-ho passar?

El veig amb poques ganes d’actuar, en general i en el cas de Catalunya. És molt hàbil per evitar els problemes però no un gran líder per canviar la història. Té pressions, però un electorat fidel. A la dreta del PP no hi ha ningú.

Això li impedeix asseure’s i abordar el problema en una negociació.

Rajoy diu que no hi haurà referèndum, sense marge. També l’independentisme té un compromís difícil de canviar. Cadascú s’ha col·locat en una situació en què costarà trobar-hi una sortida.

L’immobilisme de Rajoy justifica la via unilateral?

No crec que el referèndum en si sigui tan important. Un referèndum es fa amb un pacte perquè tothom estigui d’acord a fer el que en surti. I en aquest cas això no ho tenim. Pot ser un instrument per forçar alguna altra cosa, però no sé si hi ha les condicions necessàries per a un referèndum. Sabem que sortirà el sí massivament, i no és la foto de la societat catalana. Ningú pot interpretar què volen els qui no aniran a votar l’1 d’octubre.

Però es dona per fet que la participació serà la dada clau.

Tot és possible, i el dia 2 Madrid pot mantenir la mateixa posició. Tampoc sé quin és el pla B dels independentistes si la participació és del 40%. Tots dos bàndols estan en una posició molt complicada. La majoria independentista s’ha mantingut de miracle, i la fragilitat de Rajoy és òbvia.

El seu diari va fer un editorial en què, criticant aquestes fragilitats, demanava diàleg per fer un referèndum legal.

No hi vaig tenir res a veure, en l’editorial. El referèndum s’utilitza quan no hi ha una altra manera de resoldre el conflicte. Però aquí n’hem tret el contingut. Hi ha temes damunt la taula que permeten negociar.

Al llibre parla dels motius.

El llibre és un intent de preguntar què és la identitat catalana. Com una societat es mira i es convenç que té característiques úniques o diferents. Passa a Catalunya i en molts llocs. Hi ha qüestions que parlen de les coses humanes i del sentiment de pertinença: el més humà és el factor emocional.

Aquest aspecte emocional fa més difícil explicar el Procés?

Hi ha gent a qui li costa d’entendre. Conec gent que va venir als 70 aquí i veuen això d’ara i diuen: “Aquest lloc ha sigut oprimit?” Ho troben absurd.

Al relat internacional, quin paper hi juga la premsa?

És molt important. Crec que el control o la influència que té el poder, polític i econòmic, ha augmentat molt sobre la premsa, a Barcelona i a Madrid. El comitè ètic de TVE té una llista de queixes llarguíssima. Això hi influeix, però amb tanta polarització els qui escolten ràdios i teles o llegeixen diaris ja saben què rebran.

També hi té un paper la premsa internacional. Nota la pressió?

Sí, l’he notat, però crec que qualsevol periodista ha de tenir la pell dura. Tots els països tenen temes sensibles. A Espanya hi ha l’Església, el franquisme, ETA, els toros, el futbol i Catalunya.

Creu que es dona massa importància al relat internacional?

A Espanya hi ha un cert complex d’inferioritat i es vol tenir el vistiplau de fora. Després hi ha un altre aspecte: el Procés passa per un reconeixement internacional, sobretot de Brussel·les i Londres. Però una altra via és la premsa internacional, formem part de la necessitat del Procés de ser reconegut.

Creu que depenent del que passi el dia 1 o 2 pot canviar i fer que hi hagi pressió sobre Rajoy?

Actualment ningú a la UE es ficarà en el que és el problema espanyol. No s’obrirà una capsa de Pandora en un moment de debilitat europea. Fins ara han estat molt prudents i units. El primer que ho trenqui, què hi guanya? Internament, ben poc, i entre els socis, encara menys.

Més continguts de