Sempre Ovidi Montllor

Vint anys després de la mort del cantautor d’Alcoi, l’esperit crític de la seva crònica del trànsit del franquisme a la democràcia és més vigent que mai

“Jo parle del meu temps”, cantava Ovidi Montllor a Autocrítica i crítica, una de les cançons del disc Bon vent... i barca nova! (1979). El seu temps, si més no el que va reflectir en el seu cançoner, és el del final de la dictadura i el de la Transició, el de la lluita, l’esperança i el desencant. Però el que va explicar a plena veu ressona amb més vigència que mai. Ovidi Montllor va morir el 10 de març del 1995, i vint anys després la seva obra, també la seva vida, és un mirall per interpretar aquest present que fa olor de canvi, però que encara no se sap si serà perfum o ferum. “L’obra de l’Ovidi com a cantant va del 1968 al 1980, una època que podem definir com un procés constituent cap a una nova realitat, i això és el que està passant ara”, diu el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura, que al gener va posar en marxa la iniciativa Celebrem Ovidi Montllor, amb l’objectiu que qui vulgui organitzi el seu homenatge sense esperar res de les institucions.

“Les cançons de l’Ovidi són útils per radiografiar aquella època, i al mateix temps serveixen per advertir sobre possibles paranys i enganys. Alerten, des de la poesia, perquè aquest procés constituent cap a una realitat nova que s’està construint ara no acabi com l’altre”, afegeix Ventura. Toti Soler, company durant tants anys del cantautor d’Alcoi, recorda que “el que deia l’Ovidi fa quaranta anys és vàlid per ara, i ho serà d’aquí quaranta anys si les coses no canvien”. El diputat David Fernàndez, que participa en l’espectacle Ovidi³. Un temps. Una estima. Una idea, completa el retrat: “Les va veure venir de lluny i ho va clavar lampedusianament a Encara nois, encara -una cançó del disc De manars i garrotades (1977)-: «No rigues massa de pressa, que se’t pot glaçar el riure. / Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada»”.

Tan important era el que deia com des d’on ho deia. “Sóc alcoià”, cantava Montllor. “I canto en català perquè a Alcoi aquesta és la llengua dels obrers”, exclamava aquest fill d’un teixidor a qui el pare sovint li deia: “Primer aprèn i després imposa els teus drets, que tindràs més força”, tal com recollia Núria Cadenes a L’Ovidi, la biografia que va publicar 3i4 el 2002. Obrer de la paraula format en tota mena d’oficis i enganxat a la lectura des de ben petit, va devorar poemes de Salvat-Papasseit, poeta del poble com ell. Home de poble que un dia va anar a Barcelona per guanyar-se la vida i alhora fer d’actor, cantava sobre fàbriques, llauradors i derrotes perquè les coneixia de primera mà. “Era un home directe, potser perquè venia d’una vida dura. I això es notava en les seves cançons, que transmetien un sentiment de lluita, de força, de veritat”, recorda Marina Rossell.

Aquest mateix combat ressona en músics de generacions posteriors, fins i tot quan l’estètica musical no hi té res a veure. “L’Ovidi ha sigut el més punk que hem tingut”, diu Miqui Puig. Ben mirat, la indignació de classe de L’Odi Social a Que pagui Pujol (1986) no està tan lluny del desafiament que el d’Alcoi va projectar des dels budells de la classe subalterna a Va com va, el 1974: “Va com vull. Com volem”. Segurament, on la influència de l’esperit crític d’Ovidi Montllor és més transparent és en els músics del País Valencià, en cantautors com Miquel Gil, Feliu Ventura i Pau Alabajos, i també en grups com Obrint Pas, Orxata, Arthur Caravan i Senior i el Cor Brutal, models estètics que no tenen res a veure amb la cançó però que porten la rebel·lia a la pell.

Bandejat per la Transició

Reivindicar l’Ovidi el 2015 és també assumir tot el càstig que va rebre. El que avui anomenen la cultura de la Transició va arraconar l’Ovidi cantautor. Continuava sent una fera massa ferotge. “No encaixa de cap manera en el relat ficcionat d’una Transició mistificada. L’Ovidi despulla, descodifica, allibera i et planta el mirall de la realitat als nassos. Per això el van bandejar”, explica David Fernàndez. “La màquina sempre salva quatre figures amb l’excusa que no hi ha mercat per a tothom”, afegeix Feliu Ventura, i Montllor era massa incòmode. Hi van confluir diversos factors, però sobretot el que Ventura descriu com “una acció sofisticada de forces polítiques que van conquerir un estatus institucional a les eleccions municipals del 1979”, i que va transformar el que havia sigut una “hegemonia cultural impulsada des de baix en una hegemonia creada des de les institucions i les empreses”. L’Ovidi era mala peça en aquell teler.

Només cap al final de la seva vida, “quan van adonar-se que l’Ovidi s’acabava”, hi va haver un reconeixement institucional, fruit, segons Ventura, “d’una mena de mala consciència nacional”. Després, el silenci, fins que la integral discogràfica publicada el 2000 i el llibre de Núria Cadenas van reactivar el record. Tanmateix, el 2005 el PP valencià va considerar que deu anys no era prou temps per declarar un Any Ovidi Montllor. Tampoc ho ha cregut el 2015. A finals de febrer, Esquerra Unida va instar el govern valencià a fer-ho i a concedir-li, a títol pòstum, la distinció al mèrit cultural. L’argument del PP per rebutjar la proposta va ser que Montllor ja havia rebut l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana el 1994 i que darrere de la petició hi ha “la idea dels Països Catalans”.

Més continguts de