1-O: brutalitat policial, dignitat d’un poble

Puigdemont promet la DUI amb un referèndum que acaba amb 893 ferits per la repressió de l’Estat

Un policia nacional estirant pels cabells una votant a Tarragona. / TJERK VAN DER MEULEN

La història parlarà de l’1 d’octubre com el dia que hi va haver armes contra urnes. Porres contra paperetes. Repressió contra il·lusió. Brutalitat contra dignitat. I el futur? Independència unilateral contra l’immobilisme. L’1-O va ser, sens dubte, una jornada històrica, la desfeta d’un Estat que s’haurà de replantejar la seva salut democràtica i l’inici d’un nou Procés amb tantes incògnites com el que va acabar ahir. El Govern va fer el que havia promès: obrir col·legis electorals perquè tothom votés en un referèndum. I la Moncloa va respondre al crit d’ A por ellos, amb una repressió violenta que va mostrar la pitjor cara de l’Estat. I tot i això, amb resistència pacífica i astúcia per superar les dificultats, es va votar: el sí va guanyar amb més de 2 milions de vots, el 89,3% del total, i el no va quedar-se amb un 7,8% (176.000), amb una participació que, tot i les dificultats, es va enfilar al 42,57%, 2,26 milions, lleugerament inferior al 9-N, en què el cens era més elevat. Puigdemont durà avui el resultat al Parlament i complirà amb la llei del referèndum: en dos dies hauria d’aplicar la DUI, la declaració unilateral d’independència.

“Avui Catalunya ha guanyat molts referèndums -va dir Puigdemont en una compareixença conjunta de tot el Govern-. Els ciutadans ens hem guanyat el dret de tenir un estat independent que es constitueixi en forma de República”. Puigdemont comptarà amb la pressió del carrer: les entitats agrupades a la Taula per la Democràcia (entre les quals hi ha els sobiranistes i els sindicats) van convocar una aturada general per demà.

Impassible, Mariano Rajoy havia comparegut minuts abans per obviar tant els ferits de la jornada com les urnes: per al govern espanyol, el referèndum “no va existir” i la violència té “un únic responsable”, Puigdemont. “Hem assistit a una escenificació”, va deplorar el president de l’executiu espanyol, que va insistir a treure’s qualsevol responsabilitat de sobre: “No busquin altres culpables. No n’hi ha”.

El pas endavant del Govern amb l’escalf d’entitats i sindicats, la quietud del govern espanyol i la repressió deixen el Procés en mans d’Europa: “Això ja no és un afer intern”, va clamar Puigdemont.

Col·legis plens des de les 5

Va ser el final d’una jornada electoral que havia començat a les cinc del matí, quan els primers votants van anar en massa al col·legi electoral. Molts dels centres ja havien estat plens tot el cap de setmana, seguint la crida d’Escoles Obertes. La primera incògnita es va resoldre aviat. Què farien els Mossos? Doncs el mateix que tot el cap de setmana: passar per les escoles, constatar que estaven plenes i deixar fer, escudant-se en el risc de dissoldre les multituds que s’acumulaven als col·legis.

El referèndum quedava aleshores en mans dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, amb 10.000 agents desplegats. La resposta va ser la violència: a les 9, quan els col·legis obrien amb les urnes -arribades en clandestinitat però rebudes amb aplaudiments i emoció-, els cossos espanyols van entrar per la força a l’Escola Ramon Llull, l’Institut Jaume Balmes (tots dos a Barcelona) i al col·legi electoral de Sant Julià de Ramis -on votava Carles Puigdemont-, els primers d’una cascada d’atacs en què no es va escatimar la força per desallotjar els centenars de persones -avis, pares i nens- que s’hi congregaven: 844 ciutadans van resultar ferits per la brutalitat policial.

Les imatges van arribar de seguida al món: persones grans ensangonades, un nen agredit a Tarragona, un home en estat crític per un infart en plena intervenció policial, un noi que pot perdre un ull per una pilota de goma -prohibides a Catalunya-, persones hospitalitzades per gras lacrimogen a Aiguaviva, una noia amb els cinc dits trencats, magrejada pels agents i llançada per les escales d’un institut... “La vergonya d’Europa”, titulava al vespre la CNN; “L’estat espanyol ha perdut”, deia l’editorial del Guardian.

Però davant la vergonya, dignitat. L’Estat no va aconseguir el seu objectiu amb la violència: neutralitzar un referèndum que feia mesos que intentava frenar per totes les vies. Els ciutadans agrupats a les escoles, lluny de fugir davant l’estampida policial, van resistir: en alguns casos, les urnes es custodiaven o s’amagaven. En d’altres (de Barcelona a Sant Carles de la Ràpita, de Sabadell a Sant Cebrià de Vallalta), els agents van haver de recular davant la resistència pacífica de la gent. El Govern, en una última jugada sorpresa, va permetre que tots els centres estiguessin disponibles per a qualsevol votant: el cens universal va permetre anar improvisant centres electorals mentre la Policia Nacional en tancava d’altres. De fet, un dels primers a tastar-ho va ser el mateix Puigdemont: mentre la Guàrdia Civil entrava al seu col·legi electoral, el cotxe del president va burlar el seguiment per helicòpter (Puigdemont va canviar de cotxe sota un pont, segons expliquen fonts pròximes al president) i va acabar votant a Cornellà del Terri.

La imatge dels policies enduent-se urnes -una fotografia que, en paraules del Govern els últims mesos, significava la victòria del Procés- es va repetir en moltes escoles, en alguns casos plenes de vots. Les urnes, el símbol d’un referèndum que l’Estat no va aconseguir decomissar fins que ja era al col·legi, s’havien custodiat durant setmanes en magatzems i cases particulars, i es van protegir amb especial recel. Al vespre, i davant el temor generalitzat d’una nova onada d’intervencions policials, en diversos municipis catalans es va concentrar el recompte en una sola zona, blindada per veïns i tot el que s’hi afegís: tractors, bombers, barricades improvisades... Tot era vàlid per assegurar el recompte.

En total, l’Estat va aconseguir tancar 319 col·legis dels més de 2.000 previstos per a la jornada. L’acció repressiva també va complicar el recompte: el dispositiu electrònic es va invalidar per diverses vies (es va tallar el subministrament i un atac informàtic va invalidar el servidor) i en molts col·legis es van haver d’apuntar els votants a mà. La votació perdia normalitat electoral, però resistia a cada problema plantejat per l’Estat.

L’Estat i la Generalitat tenen ara dos litigis. Un, als tribunals: més enllà de totes les querelles del Procés, els Mossos d’Esquadra van rebre diferents denúncies per “passivitat”, mentre que el Govern es va querellar contra la Policia Nacional i la Guàrdia Civil per “violència desproporcionada”.

L’altre, el principal, el polític. La repressió va reforçar el bloc sobiranista amb els comuns i els sindicats. Uns sectors, no obstant, que recelen d’una DUI. Rajoy compta amb el bloc monolític del constitucionalisme: el PSOE va fer una tímida crítica a la repressió, aplaudida per Ciutadans. La clau, doncs, la té Europa, apel·lada diverses vegades per Puigdemont: “Estem oberts a les propostes de diàleg i les ofertes de mediació. Faig una apel·lació directa a Europa: els catalans ens hem guanyat el dret a ser respectats. Ja no pot mirar a una altra banda”.

L’1-O ja és història. El que passi a partir del 2 és en mans d’una Europa a qui obligaran a triar entre la dignitat d’un poble i la brutalitat d’un estat.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat