L’octubre del 1944 el diari francès Terre Vivaroise denunciava les venjances contra els col·laboracionistes: “El més terrible és que repetim alguns dels procediments més atroços que va dur a terme la Gestapo; és com si el nazisme hagués intoxicat uns quants individus fins al punt que creuen que la violència sempre és legítima, que poden fer el que els plagui als que consideren adversaris, i que tots tenen dret a matar una altra persona”.
La venjança contra els centenars de milers de persones que havien col·laborat amb els nazis va ser terrible. Havien col·laborat amb “l’enemic” i eren traïdors al seu propi país en un ambient de patriotisme exacerbat. La premsa va contribuir a aquest odi deshumanitzant aquests col·laboradors amb noms com “gossos rabiosos”, “males bèsties” i “elements inferiors”. Els observadors britànics ho qualificaven com una cosa semblant al “fervor religiós”. Itàlia exposava els cadàvers dels col·laboradors al carrer, on els que passaven podien donar-los puntades o escopir-los.
Com en moltes ocasions, els que més rebien eren els més vulnerable. Les víctimes, sobretot, van ser dones. Només a Oslo (Noruega) un miler de dones van ser empresonades perquè havien tingut relacions amb alemanys. A França es van crear presons clandestines on es practicaven diferents formes de sadisme i tortures. En aquest país es va rapar 20.000 dones acusades de col·laboracionistes. Eren dones que havien tingut relacions amb soldats alemanys i van ser castigades per això. En el cas francès, era una mena de purga de la culpa col·lectiva. S’havia de netejar la imatge i la identitat franceses després de l’episodi de Vichy. En aquesta ciutat francesa, el mariscal Pétain havia instaurat durant l’ocupació alemanya un règim dictatorial aliat del Tercer Reich.
La culpa francesa
A França li ha costat reconèixer que no tota la població va formar part de l’heroica resistència. Fa poques setmanes una exposició al Musée des Archives Nationales de París recordava aquest episodi fosc amb més de 300 documents inèdits. El règim de Vichy va excloure els jueus de la vida pública -no podien ser ni funcionaris, ni banquers, ni metges, ni artistes...-, els va obligar a portar la insígnia groga i va ajudar a deportar 75.000 jueus francesos.
“La depuració va tenir dues formes i es va aplicar de manera desigual pel que fa a la violència en diferents parts d’Europa”, explica Jordi Guixé, historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries. “Una forma va ser legal, es buscava la justícia i s’aplicava contra els que havien col·laborat activament. L’altra va ser més revolucionària, més reactiva a la barbàrie: execucions sumàries, repressió sense judicis, atacs contra les dones...”, afegeix. Guixé detalla com els iugoslaus resistents van executar i enterrar en coves i fosses comunes molts col·laboracionistes de dretes. Però també hi va haver col·laboracionistes que després es van poder recol·locar en llocs importants. “Hi va haver molt silenci sobre la col·laboració activa en comandos que executaven jueus”. Ho descriu Christopher Browning a Des hommes ordinaires. Eren metges, mestres, persones “ordinàries”, que en arribar a casa agafaven el fusell i ajudaven a executar jueus en rases al mig dels boscos” detalla Guixé.
