L'enyorat retorn de Cuixart i Sànchez a la Diada

Quan eren a la presó es posaven samarretes d’altres edicions i en repartien entre els presos

i
XAVI TEDÓ
4 min
01. Cuixart aixecant els braços i saludant els assistents a la manifestació en la seva arribada a la capçalera. 02. Elisenda Paluzie amb Carme Forcadell i Jordi Sànchez abans de l’inici de la marxa.

BarcelonaDes del 2015 i fins al 2017, tant Jordi Sànchez, com a president de l’ANC, com Jordi Cuixart, màxim dirigent d’Òmnium, van ser els dos grans catalitzadors de les massives mobilitzacions fins a la celebració del referèndum de l’1-O. Gairebé quatre anys després -tots dos van ingressar a la presó el 16 d’octubre del 2017-, van poder tornar a viure ahir la Diada ja en llibertat gràcies a la concessió dels indults per part del govern espanyol.

Cuixart no amagava ahir la seva alegria per posar-se de nou al capdavant de la capçalera de la marxa. Després de trigar gairebé quaranta minuts per pujar la Via Laietana per les desenes de persones que l’aturaven per xerrar o fer-se fotos amb ell com si es tractés d’una estrella de futbol o de rock, va arribar a la capçalera aixecant els braços en senyal de victòria enmig d’una gran ovació dels assistents. Instants abans, Sànchez, Carme Forcadell i Elisenda Paluzie, com a líders de l’ANC de diferents etapes, es van fer una fotografia junts davant de la pancarta que obria la manifestació rebent també forts aplaudiments dels manifestants que van arribar ben aviat per poder veure in situ els principals representants de l’independentisme.

Amb la mateixa camisa blanca del dia que va entrar a Soto del Real amb què volia simbolitzar que no tenia res a amagar davant de la justícia i que segueix portant els dies importants, Cuixart admet en declaracions a l’ARA que ahir va viure un “torrent d’emocions”. “L’Estat ens volia dividits i que no exercíssim drets fonamentals, i aquí som”, assenyala.

Sentiment de recança

Sigui com sigui, com ja havia fet ahir al matí en l’acte d’Òmnium, Cuixart remarca que segueix tenint un sentiment de recança pels que encara pateixen els efectes de la repressió: “Fa quatre anys no hi havia exiliats, ni 3.000 represaliats ni 150 causes obertes. Tenim la responsabilitat de no deixar ningú enrere i penso molt en el president Puigdemont, Marta Rovira o l’Anna Gabriel, perquè els últims Onze de Setembre érem junts”. Davant dels qui presagiaven que aquesta Diada punxaria pel que fa al nombre d’assistents, el president d’Òmnium subratlla la gran resposta de la gent. “Hem demostrat que la societat civil organitzada segueix ben viva i això és un èxit col·lectiu, no d’una entitat en concret”.

Jordi Sànchez també va reviure ahir el sentiment d’orgull que tenia cada cop que se celebrava una Diada. “Malgrat tot, la gent s’ha mantingut fidel i amb il·lusió i la participació ha sigut multitudinària. La gent pressiona, però segueix il·lusionada”, opina en conversa amb l’ARA. En aquest sentit, destaca que ahir tampoc va ser un aquelarre contra la classe política per la falta d’una estratègia unitària per assolir la independència, tot i que els xiulets als dirigents d’ERC es van fer sentir durant tota la marxa.

A banda de retrobar-se amb membres de l’ANC amb qui va compartir moltes batalles i que el van aturar per saludar-lo i amb gent anònima que li va traslladar el seu alleujament per veure’l fora de la presó, l’ara secretari general de JxCat va viure ahir dos moments molt especials. L’atzar va fer que pogués conèixer en persona dues persones que li han estat escrivint cartes aquests quatre anys: “També escrivien cartes individualitzades a la resta de presos, però com que tant en Cuixart com jo vam entrar abans, la nostra relació epistolar va començar abans”.

Es tracta de l’Eva, una professora de Figueres, i de la Dorita, una nouvinguda que s’ha sumat a la causa independentista i que viu a Tossa de Mar. “Amb ella tenim pendent celebrar un dinar amb la resta de presos tan bon punt trobem el dia perquè a tots ens fa molta il·lusió”, explica Sànchez emocionat de posar-los finalment cara. “Contestava la majoria, totes no”, reconeix després de recordar que van rebre milers i milers de missives durant tota la seva estada a la presó i que no donaven l’abast. Aquelles cartes, però, suposaven una alenada d’aire fresc i una motivació més per tirar endavant quan els barrots i les cel·les tancaven un horitzó incert.

Jordi Sànchez, Josep Rull i Joaquim Forn, en l'ofrena floral a Rafel de Casanova

Diades a la presó

Per als Jordis i la resta de dirigents independentistes condemnats pel Suprem, ahir quedaven enrere tres Diades a la presó, la primera de les quals a Madrid i les altres dues a Lledoners. Acostumats a estar en la primera línia, no va ser fàcil per a cap d’ells no estar present en una jornaada en què pocs d’ells havien faltat mai.

De fet, Sànchez recorda que tot i estar reclosos, la Diada no era un dia com qualsevol altre. “Ens posàvem les samarretes de l’ANC d’altres Diades i en repartíem a altres presos que s’identificaven amb la nostra causa”, revela l’expresident de l’Assemblea, que informa que seguien la jornada per la televisió delerosos de poder tornar a ser-hi algun dia. Sànchez, com Cuixart, no participava en una manifestació des del 3-0 del 2017, quan una multitud va prendre els carrers per denunciar la repressió de l’1-O. Ahir eren menys els que van sortir al carrer, però per als Jordis no ha canviat res. “He tornat al 2017”, afirma Sànchez amb un ampli somriure.

stats