JOSEP RAMON DOMÈNECH: “El càncer de la salut mental és la manca de recursos”

Cap clínic d’un centre de salut mental de Lleida especialitzat en trastorns mentals greus i de personalitat, Josep Ramon Domènech, metge psiquiatre i psicòleg, advoca per trencar les barreres que limiten la sanitat privada en favor dels pacients més necessitats en matèria de salut mental.

¿La psicologia i la psiquiatria són dues disciplines condemnades a entendre’s?

Psicòlegs i psiquiatres són els dos màxims exponents del que coneixem com a salut mental. Els assistents socials també juguen un paper rellevant en el benestar emocional de les persones. I tan importants són els uns com els altres.

Dos tòpics: els psiquiatres només mediquen i els psicòlegs només escolten. ¿Hi està d’acord?

Gens. El psiquiatre dedica la major part de la visita a escoltar amb empatia el pacient, amb aquesta exploració estableix un diagnòstic i la seva gravetat i, finalment, proposa l’acció terapèutica més adient: farmacològica i psicològica combinades (la més habitual) o, inicialment, una de les dues. D’altra banda, hi ha processos que esdevenen intractables més enllà de la psicoteràpia, per això resulta clau la tasca dels psicòlegs a l’hora de millorar algunes simptomatologies relacionades amb la salut mental.

Ha passat d’exercir a cavall entre la sanitat pública i la privada a dedicar-se exclusivament a la segona. Per diners?

Soc afortunat perquè treballo en el que més m’agrada. Ara bé, no conec cap psiquiatre que sigui milionari. La sanitat no ha de ser mai un negoci, i la psiquiatria privada tampoc.

Aleshores?

No m’agrada aquesta falsa idea que qui fa ús de la sanitat privada és el que s’ho pot permetre. Al contrari, almenys en el camp de la salut mental, ja que habitualment és el pacient amb més necessitats i menys recursos el que ho aposta tot per la salut. I no és acceptable que a dos quarts de cinc de la tarda pugui fer una recepta per anar directament a la farmàcia a un pacient pel simple fet de pertànyer a una mútua que agrupa tots els funcionaris i que mitja hora més tard aquesta mateixa recepta per a un pacient d’una altra mútua o atès per via privada no tingui cap valor. Hem de ser capaços de trencar les barreres d’aquest tipus, sobretot quan la sanitat privada dona servei a més del 40% de les persones visitades en psiquiatria.

El seu centre de salut mental disposa d’una unitat de TLP. En què consisteix?

Els trastorns mentals greus, entre els quals i de manera prioritària els trastorns de personalitat, ocupen un lloc destacat en els nostres serveis. Fins ara el TLP [trastorn límit de personalitat] s’havia infradiagnosticat o diagnosticat malament, perquè comparteix símptomes amb altres trastorns. És molt important diagnosticar-lo i tractar-lo correctament, perquè són persones que consumeixen molts recursos de la sanitat pública. Lògicament, al no haver-hi cap medicació per curar aquests trastorns, són personalitats que reincideixen sovint en ingressos, a urgències, etc.

¿Els trastorns mentals continuen sent un estigma per a qui els pateix?

Sempre dic, en broma, que la psiquiatria és l’única especialitat que no es recomana. Per sort, casos com el del jugador de bàsquet Àlex Abrines, que recentment ha reconegut haver patit una depressió mitjançant un vídeo on té una conversa amb una pilota de bàsquet, poden ajudar moltes persones a perdre la vergonya de patir una malaltia mental. La depressió, per posar un exemple, és una malaltia com qualsevol altra del cos humà.

De vegades sembla que la salut mental sigui de segona...

I és de primera! De fet, la majoria de baixes laborals reconegudes estan vinculades a la salut mental. És per aquest motiu que cal més prevenció: hi hauria d’haver una assignatura a les escoles que parlés de les emocions i dels sentiments, i ara més que mai, en aquesta societat incomunicada pels mòbils i les tauletes.

¿Hi ajudaria que els mitjans ens féssim més ressò, per exemple, del suïcidi?

Caldria parlar més obertament del suïcidi, fer-ne pedagogia, explicar que és el final de moltes malalties mentals, de la mateixa manera que la mort és el final de moltes malalties físiques. Però feu molt bé de no parlar de casos concrets, perquè això podria empènyer d’altres a fer-ho.

Quin és el càncer de la salut mental?

La manca de recursos, fonamentalment personals i professionals. Perquè hi ha qui no entén que cal oferir un tractament tan complet com sigui possible. Una pastilla fa, però no fa prou. La psicoteràpia fa, però no fa prou. Buscar-li una sortida laboral i familiar al pacient també fa, però tampoc no ho fa tot. Si a això hi sumem que la majoria de malalties mentals són cròniques, en molts casos caldrà plantejar-nos un abordatge integral i de per vida.