Qualsevol periodista es regeix per una màxima que coarta les seves ínfules de protagonisme: allunyar el focus d’atenció de la seva persona. Però jo soc un periodista qualsevol que necessita les seves dosis de significança de tant en tant per no caure en l’oblit. Heus ací la meva història, que més enllà del seu interès o manca del mateix, aspira a relatar un bon error que, malauradament, no té res de bo.
Dos mesos enrere, víctima de severs dolors abdominals, soc atès a l’Hospital Arnau de Vilanova 24 hores després que un professional de l’atenció primària m’hagués diagnosticat una mera indigestió. A l’hora de la veritat, ni més ni menys que una apendicitis que, segons la metge d’urgències, s’havia d’intervenir immediatament. “Una operació senzilla de poc més de mitja hora, i en dos dies màxim a casa!”, m’assegurava animosament. Doncs l’“immediatament” es convertia en 30 hores insuportables a base de morfina; el “poc més de mitja hora” d’intervenció s’acabava allargant dues hores més del previst, i l’“en dos dies màxim a casa” diferia de dotze dies respecte de la realitat.
I és que l’espera havia derivat en una peritonitis aguda a les portes del xoc sèptic. Altrament dit: a les portes de la mort. D’aquí s’esdevindrien dues setmanes de complicacions mèdiques, des d’una acumulació de fluids corporals a l’estómac fins a una col·lecció de pus al baix ventre. Actualment segueixo de baixa laboral i tot just la setmana passada em detectaven adherències intestinals, que, en cas de no solucionar-se, em podrien dur de nou al quiròfan.
Fins ací la meva història, que no pretén ser exemplificadora de res, ben al contrari. De fet, no culpo els metges, ni tan sols l’hospital. El problema ve de més amunt, concretament de l’escassetat de recursos. Uns recursos, per cert, que no faran res més que minvar per casos com el meu. Perquè una apendicitis tractada a temps reverteix en les arques de la sanitat pública a raó d’uns pocs milers d’euros; en canvi, el dispendi econòmic que ha representat la meva apendicitis tractada a destemps s’enfila fins als centenars de milers d’euros. Si aquest sobrecost s’invertís d’antuvi en el nostre sistema sanitari, tal vegada es podrien evitar determinades negligències sense repercutir en la despesa global. Entenc que és el peix que es mossega la cua, però espero que arribi un moment que a la cua no hi estiguem sempre els mateixos i que els qui mosseguen aprenguin a veure-hi més enllà del seu melic amb forma de cua. Pel bé de totes i tots.
