FiraTàrrega i la vida al poble com a manifestacions de resistència

TàrregaÉs una de les màximes responsables de convertir Tàrrega en una de les capitals mundials d’arts escèniques de carrer durant quatre dies al setembre. Des del 2019, Anna Giribet (Vilanova de Bellpuig, 1981) és la primera dona al capdavant de la direcció artística de FiraTàrrega. I exerceix el seu càrrec amb passió, tal com transmet amb aquell entusiasme entranyat de les persones agraïdes amb la vida. “Poder tornar al poble amb una família que surt dels patrons heteropatriarcals i treballar en una feina que m’enamora en un entorn que m’ho posa fàcil és un privilegi”.

Quan l’hi van proposar, s’hi va negar categòricament. Economista de formació, treballava en l’organització des del 2007, però el sostre de vidre semblava massa gruixut per ser esberlat. Amb tot, el moment va coincidir amb el seu activisme en el si d’un col·lectiu de dones del món de la cultura per a la normalització dels espais de responsabilitat i de programació. No podia renunciar a aquella oportunitat, i es va presentar al primer concurs públic que es convocava per cobrir la plaça. Avui, també és gestora cultural i colidera un equip format majoritàriament per dones.

El que passa a Tàrrega no pot traslladar-se enlloc més. És la ciutat ideal, segons ella, per les dimensions, perquè el projecte hi va néixer de la base, perquè hi ha un públic que fa 45 anys que hi veu teatre, perquè els veïns estan avesats a conviure amb les companyies. S’hi forgen aquells vincles que evoca el lema d’enguany, “Connectar”. I perquè també “és necessari que hi hagi projectes de país a la perifèria”. A més, Giribet palesa la seva mirada sistèmica pròpia d’un perfil que hibrida innovació, impacte social, gestió i sostenibilitat quan concep el mercat com una de les potes fortes de la fira: “Més de mil programadors venen de tot arreu en cada edició!”. Si es manté la fira és perquè el mercat funciona.

Acte de resistència

Ancorar FiraTàrrega a la capital de l’Urgell és resistència. Però la resistència també és inherent a la parcel·la més personal de la seva directora artística.

El juny passat, en el manifest de la jornada de l’Orgull LGTBIQ+ a Tàrrega, va reivindicar la visibilització de les famílies diverses i una educació que fomenti el respecte i l’empatia des de ben petits. El seu primer fill –n’hi ha un altre de camí– va ser el primer nen de l’escola amb dues mares. Fa vint anys de la llei del matrimoni igualitari, però “tots els canvis socials volen temps, i en l’àmbit rural encara costa més”. En aquest sentit qualifica el poble de Vilanova de Bellpuig de “meravellós”.

Ella va marxar per estudiar i treballar fora, però té clar que sempre cal tornar. Com li va dir el seu pare, “ales, totes, arrels també”. Des de casa viu la vida que vol i treballa explicant en l’àmbit internacional “què passa en una població de 19.000 habitants que som mirall. I això és molt fort”.