Que la realitat oculta una meitat del seu rostre sota el vel del misteri és evident, i que aquest es manifesta màgicament queda claríssim si un llegeix Homer o Szymborska. Ho dic perquè el passat 30 de març es va editar per primer cop en català un volum de poemes d’un dels lírics més importants de tots els temps: Paul Verlaine, el qual nasqué precisament un 30 de març, l’any 1844. La coincidència -ho garanteixo-és absolutament atzarosa, és a dir: màgica. Per primer cop en català! A la millor és que Verlaine resulta incòmode per la seua biografia mig truculenta, mig criminal. Encara que també pot ser que la seua poesia, d’una delicadesa cristal·lina i d’una sonoritat etèria, hagi desarmat el personal. Sí: llegir Verlaine et deixa sense res a dir ni res a fer, si no és filosofar o extasiar-te. I això, estranyament, sembla que no mola, perquè, en general, tothom té moltes coses a dir. I si un poeta no té idees LGTBIQ+ o no manipula opcions polítiques resulta frívol i intranscendent.
Però aquest és precisament el seu valor suprem! El món no vol entendre que la frivolitat i la intranscendència són senyals d’un estat ideal. Recordeu Sòcrates: “Els déus no filosofen”. Naturalment. Només filosofa un ésser insatisfet -un humà, qualsevol-. Per això quan el Dant arriba al paradís i ensopega amb els doctors de l’Església no se’ls troba deliberant o resant amb l’entrecella corrugada. No: me’ls descriu cantant i ballant tot fent sardana (imatge que té la seua conya per als cors impurs com el meu, sens dubte). També així s’explica que l’obra de genis com Shakespeare, Cervantes, Mozart, Verdaguer o els Beatles faci la sensació d’avançar entre l’obvietat infantil i el miracle diví i que la gent cool els menystingui perquè no afecten cap de les postures que ells assagen davant del mirall.
Ho repeteixo: el valor essencial de la poesia lírica és estovar l’esperit, “alar-lo perquè senti la música celestial” (Dant). Per això s’erren les escoles, els mitjans i el món obviant-la i dedicant en canvi tantes hores a si cal dir infants, nens/es o nenis ; a si és de dretes o d’esquerres, o a adequar-se als progressos del tecnocapitalisme. Per què omplir els caps dels nostres nens amb els nostres dubtes i els nostres traumes? ¿Per contaminar-los i perpetuar la nostra imbecil·litat? Donem-los aliment perquè generin les seues certeses i la seua fortalesa. No al feminisme i sí a Clementina Arderiu! No a l’anarquisme i sí a Jesús Lizano! No al catalanisme i sí a Joan Maragall! No a la gravetat humana i sí a la frivolitat divina -les sanglots longs, des violons, de l’automne...
