EscriptorHi va haver un temps en què les coses que passaven al poble venien de dins. Això era així perquè llavors encara hi havia rareses. Singularitats. I n’hi havia perquè hi havia més mons interiors que no pas mons copiats de fora. Algunes particularitats al respecte: la gent caminava amb una mica de vergonya, confeccionava àlbums de fotos, es mudava els diumenges, conduïa el mateix cotxe quinze o vint anys i rebia agraït el gest incondicional d’un parent, amic o conegut, per petit que fos el gest. Ara en canvi no queda on agarrar-se. Fins els nouvinguts passen desapercebuts. Habiten i prou, fet impensable als anys vuitanta i noranta. Llavors un nouvingut era un accident místic. En qüestió de dies travessava la membrana plasmàtica i s’oblidava el com, el quan i el perquè havia fet cap al poble per passar a formar-ne part. Aquest fou el cas de l’estrany de Portugal, que es va aposentar amb la dona i un fill de pocs anys. Va arribar amb un 127 blanc de caràcter migratori. I al mig de l’hivern ja havia obert una papereria als baixos de la casa on vivien. Una casa, per cert, disposada de manera horitzontal al final d’un carrer llarg, el recorregut del qual em feia sentir com un pastor camí del naixement.
recordava un pardal: vivia encongit d’espatlles, sense coll. Fumava, duia ulleres grosses i tenia dos rencs de dents amb més peces del que és habitual. A la papereria sovint no tenia el que volies. I si ho tenia, la varietat era escassa: disposava de dos models de llibretes per a l’escola, per exemple, no pas més. I li sabia greu. I a mi me’n sabia que li’n sabés i li comprava la llibreta que no m’agradava. El seu fill també va anar a l’escola. I com més gran es feia més s’assemblava a son pare. Ho notava perquè li veia les preocupacions al front, com també les hi veia a son pare. I em pregunto si quan seien tots tres al sofà per mirar la tele, l’estrany de Portugal aconseguia distreure’s o seguia amoïnat com de costum.
Anys després
Al cap dels anys es van mudar a una altra casa. La nova, que era vella, quedava a la mateixa latitud que l’anterior, encara que més elevada. Als baixos hi va restablir la papereria. Però no va rutllar i durant una temporada va provar d’arreglar bicicletes i vespinos. L’aventura del taller tampoc va reeixir i va acabar fent de xofer del cotxe de línia. Un dia l’estrany de Portugal va desaparèixer amb la família. De tant en tant algú explicava que l’havia trobat en un bar de Lleida o al supermercat. Saber que tenia salut ens alegrava. Com si rebéssim la carta d’un parent de les Amèriques. Però això només va passar quan al poble les coses que passaven venien de dins. Quan hi havia més mons interiors que no pas mons copiats de fora. Això era així perquè la vida es volia menys. Un se sabia fil per randa les mirades abstretes dels retrats i les anècdotes de la sobretaula. I aquestes s’estimaven amb entusiasme una vegada i una altra. Les mirades dels retrats, les anècdotes i potser alguna pregària. Eren altres temps. Era la vertiginosa continuïtat dels gestos.
