Lleida Llista Blava: per a grans reptes, grans esportistes

LleidaAcomençaments de la dècada dels noranta el més fàcil per al jove Andreu Tomàs (Tremp, 1986) hauria sigut jugar a futbol, ja que el seu pare era el president del club de futbol de la capital del Pallars Jussà. El trempolí, però, va escollir el camí difícil: llançar-se al món de l’hoquei patins. Després de formar-se en les categories inferiors del Club Patí Tremp, va desplaçar-se a Lleida per fer el salt a l’etapa universitària i, també, per continuar creixent al Club Esportiu Lleida Llista Blava.

Amb el pas dels anys, al trempolí se li plantegen nous reptes personals, i “després d’una etapa força dura per al club”, l’any 2011 va emprendre l’aventura de jugar a hoquei patins a la Bretanya amb l’HC Quévert, amb el qual va guanyar la lliga i la Copa en tan sols dues temporades, i amb el qual fins i tot es va penjar la medalla de màxim golejador de França. La seva tasca al terreny de joc la combinava amb una feina poc valorada a l’empresa multinacional d’electrònica que patrocinava el seu equip. “Vaig començar reparant telèfons mòbils, però al cap de tres mesos vaig sol·licitar una entrevista amb el director general per demostrar-li que sabia parlar francès i que podia treballar al departament de projectes amb els enginyers”.

Amb els objectius personals, laborals i esportius assolits durant l’etapa francesa i precisament “quan ja dominava la llengua a la perfecció”, l’any 2013 se li va obrir una porta tant laboral com esportiva que li permetia tornar a viure a casa seva, als Pirineus. El dia a dia de l’Andreu al llarg de les últimes cinc temporades comença ben d’hora com a enginyer industrial en una central hidroelèctrica a Llavorsí i acaba a casa seva, a Tremp, a la mitjanit. Això sí, després de passar per Lleida a entrenar-se. “Hi ha molta gent que diu que estic boig, però dies com els que viurem aquest cap de setmana vinent t’ho compensen sobradament”: l’ICG Software Lleida disputa aquest 28 i 29 d’abril la final a quatre de la Copa de la CERS, segona en importància a Europa, i que els lleidatans disputaran com a amfitrions quinze temporades després de perdre contra el Reus Deportiu.

I set després de renéixer. “Era l’agost del 2011 i el club estava format per un president, un entrenador, el meu germà bessó (el Lluís) i jo. No teníem cap jugador. Vam començar a trucar a amics i entre tots vam fer un equip de zero”. L’Andreu assegura que aquells mesos va suar pel club, i això li genera un orgull immens: “Si ens haguessin dit que set anys després jugaríem la final de la CERS a casa els hauria tractat de bojos”. Reconeix que tothom té les mateixes opcions de guanyar i que a “una final a quatre no hi arriba cap equip que no sigui bo”.

“A vegades se’m fa molt dur portar-ho tot, però jugar amb el meu germà és una de les raons per les quals no em plantejo si estic cansat”. El Lluís és el porter de l’equip, i junts han compartit molts minuts sobre el parquet del pavelló Onze de Setembre de Lleida: “Totes aquestes fites que estem aconseguint al club de casa representen un orgull, i més poder-ho compartir amb ell”.

Als 31 anys veu clar que ja no es mourà més: “Acabaré la meva carrera esportiva aquí. El meu nivell marcarà el final, tot i que em sento molt bé físicament”. Quan vegi que ja no suma ho deixarà per continuar duent l’estil de vida pallaresa i buscar noves oportunitats professionals. També descarta l’opció d’entrenar un equip: “Tremp està apartat de tot, i això m’agrada. Vull seguir fent esports de muntanya i passar temps amb la parella. Sí que ajudaria el club si fos necessari per seguir fent el que faig a cada moment al màxim, amb estima i dedicació”.