Escriptor“Escriu el pretèrit perfet simple del verb absoldre ”. D’aquesta manera vaig sentenciar l’escàndol habitual al voltant de les tres de la tarda, moment en què es reprenien les classes a l’escola. Ho vaig dir repenjat en cadascuna de les paraules. Assaltant l’aula a pas enèrgic. Decidit a fer esclatar, premeditadament, l’imperatiu del verb escriure al llarg dels sis o set metres escassos que separaven l’entrada del pupitre del mestre. Tot allargant, de manera exagerada, lae i la i. “Escriu”. Va ser una primera ràfega per calmar el galliner. I ho vaig aconseguir. En sec. Tot seguit cadascú va seure al seu bastió per defensar-lo. Una errada. Una confusió. Una falta d’ortografia hauria estat suficient per perdre’l en favor del company o la companya que venia darrere. El mètode consistia en segregar l’aula mitjançant un exercici d’avaluació breu i continuada. La disposició de les rengleres i l’ordre dels alumnes en cada renglera determinaven el nivell a la manera de Darwin. I, sobretot, fomentaven la rivalitat entre els cabdills de la primera fila. El mètode era controvertit, cert. Però ningú me’l qüestionava, tret d’algunes opinions sense més importància. Ja des de la meva taula, on havia dipositat la vella maleta de pell, vaig afegir: “El pretèrit”. Mentrestant se sentia l’obrir i tancar de les motxilles d’on, pobrets, extreien la llibreta i l’estoig. Arribats a aquell punt, podia decantar-me per demanar-los una conjugació senzilla o una de complexa: un fàcil imperfet, un no gaire més difícil plusquamperfet o un perfet simple. Ells alçaven la mirada, tota per a mi, amb la dorsal i les cervicals doblegades damunt l’escriptori. Llavors vaig recordar el xivarri a l’entrar i, d’alguna manera, m’hi vaig tornar. “Perfet simple”. Sabia que engegaria la bobina del seu caparró: els accents finals de cada persona, oberts, tancats. I sense contemplacions vaig rematar: “Del verb absoldre ”. L’agitació provocada pel dubte va ser immediata. Esbufecs. “Jo absoldrí? Absolí?...” Els vaig abandonar a la seva sort. A la major part, a la deriva. Vaig treure el bloc de notes i el temut bolígraf vermell amb el qual em passejava parsimoniosament entre el silenci de les fileres. Tot d’una, però, em vaig trobar observant el cel per la finestra. El tros de cel que permetien veure les amples copes dels plataners de la plaça en plena primavera. Els núvols s’hi passejaven airosos. Com el meu caminar habitual. I recordo, en aquell moment, dir-me a mi mateix que quan vaig pel carrer he de guaitar endavant en comptes de fer-ho a terra. I que potser si obrís les persianes de casa observaria els núvols com aleshores els contemplava des de l’aula. Com antics vaixells fent via cap a França o més enllà. Com aquell vol turbulent que sempre explico que havia de partir l’avió per la meitat. Tant va ser així que amb la meva esposa ens vam acomiadar. Ho havíem acordat en una de les nostres converses. “Si arriba a ocórrer, resem i adormim-nos”. Una anècdota més.
Em vaig posar a corregir estudiant per estudiant. No m’inclinava. M’ho mirava des de dalt, amb l’esquena dreta i prenent el boli per la part superior, gairebé pel tap, col·locat en l’extrem oposat de la seva funció. Vaig recolzar la punta sobre la llibreta del primer alumne, sobre les quadrícules on encara quedaven restes de llapis que el tac de goma no havia pogut esborrar del tot: l’havia conjugat malament. Però no em vaig immutar. Ni el vaig jutjar. Vaig passar al segon. També malament. I el tercer. I el quart. Ningú l’havia conjugat bé. No vaig dir res. Em vaig conformar. I em van venir ganes de plorar perquè, ves a saber el motiu, se’m va presentar el record del viatge a Moçambic. Dels nens i nenes que com gínjols trigaven tres i quatre hores a peu per ‘nar i venir de l’escola. Vaig sentir que potser algun dels alumnes allà presents, de gran, també hi viatjaria i es faria càrrec del desfici que suposa la meva condició. Potser arribarà a comprendre que no hem vingut a competir, vaig pensar. Malgrat que jo els feia competir. Malgrat que els feia recitar el curs del Ter i el Francolí. I memoritzar la vall d’aquí i de més enllà. I, tanmateix, només espero que em recordin sense recança. Que m’absolguin, perquè, en el fons, no n’he sabut més.
