EscriptorSón quarts de sis del matí d’un dia laborable del mes d’agost, a mitjans dels anys noranta. L’habitació del mosso, situada a l’ala est de la casa, on també hi ha la dispensa i les escales que porten al corral, és per pernoctar i covar refredats. Senzilla. Ni ornaments ni, per descomptat, cap llibre a la tauleta de nit. Només un llum i un got amb la dentadura postissa a dins. Tal qual el que vindria a ser l’estàndard d’una estança de monja monàstica sense crucifix.
El mosso es lleva sense despertador. Fa el llit. Somier i matalàs s’enfonsen a l’alçada dels lloms. Després es tanca al lavabo. S’adoba la cara amb un raig de Floid, es pentina i baixa al corral on hi aparca els vehicles i les eines del camp. S’enfila al tractor, un Fiat vell dels anys setanta. Com que té les extremitats curtes li costa embragar. Ha d’allargar la cama, però ho ha de fer amb compte perquè, de vegades, se li desplaça el genoll i, llavors, tornar-lo a lloc és un suplici. Amb el motor en marxa s’encén el primer Celtes del dia i fa via amb el remolc enganxat al vehicle; dotzenes de caixes que acabaran plenes de fruita. Una vegada al bancal es posa a treballar sense esperar els jornalers. Va fent. Al seu ritme. Té la força d’un nervi que ja no és capaç de decandir. A les mans, en comptes de pell, hi té espart. Als braços i les cames el pèl ja no hi creix, com passa amb la cuirassa dels rèptils.
Després de dinar fa migdiada assegut en una de les cadires del menjador dels amos. S’adorm de costat, amb el respatller al lateral i de cara a la tele. Quan encara no són les quatre de la tarda, en plena canícula i sota un sol de justícia, torna a ser al bancal. De tant en tant deixa anar un sospir. Ai mare, diu, mentre la cendra del Celtes s’encorba. Alça la mirada sota el fullam d’un perer i s’estira per collir la pera que penja d’una branca, retorçuda com l’ànima que li ha quedat. L’esforç fa que mig acluqui els ulls rere les ulleres.
Cap al final de la jornada el mosso es posa a explicar records. Alguns són antics, com els que parlen de les festes majors de la rodalia, a les quals acudia amb bicicleta. D’altres són més recents, i fins i tot recurrents, com les estones viscudes en estances tal qual la seva, però sense got amb dentadura postissa a la tauleta de nit.
Al fer-se fosc el mosso es planta a la terrassa del bar i fa un quinto amb els altres, també solters com ell, fins que la son li fon els ploms.
Un dia el mosso va morir de vell, sense fer soroll ni donar feina. Gairebé no havia sortit del poble tret de quan visitava sa germana per Nadal i, quan era possible, aprofitant el desplaçament a domicili de l’equip local de futbol. Tot el que tenia cabia dins una bossa de viatge. Tot menys la motocicleta. No compto que mai ningú li hagués demanat quin era el seu somni. La Milana Bonita particular. Sovint evoquem aquella ànima retorçada al voltant d’una taula entre cants i rialles. La branca del perer. L’espina dorsal encorbada com la cendra del Celtes que li penjava dels llavis. Se’n va anar i ens va deixar el got amb la dentadura postissa. I potser, amb la dentadura, tot el que no va saber dir-nos.
