Orgullosos de fer sortir els colors a la societat lleidatana
Colors de Ponent lluita per canviar la situació de desemparament del col·lectiu LGTBIQ a Lleida
LleidaAbans que naixés l’Associació Colors de Ponent a la ciutat de Lleida, els lleidatans LGTBIQ no sabien on acudir a l’hora de buscar ajuda quan la necessitaven. Només De Trascantó, un petit col·lectiu targarí que treballa per a l’alliberament LGTBIQ, i un moviment que es començava a gestar a la Seu d’Urgell acolorien amb tímides pinzellades una societat encara en blanc i negre. Poc més de dos anys després d’una sortida de l’armari tardana en comparació amb moviments d’altres punts del territori català, Colors de Ponent disposa d’un centenar d’associats i ja té els primers treballadors contractats, la qual cosa confereix a l’associació un estatus de seriositat que molts li negaven als seus inicis, sobretot per desconeixença.
La Sandra, una de les fundadores i la presidenta de l’associació fins fa dos mesos, posa com a exemple la seva pròpia experiència: un dels seus fills flueix entre gèneres. Aquesta situació li va ocasionar, en alguns moments, problemes amb els companys d’escola, que no entenien la seva actitud. Per això la Sandra va decidir buscar ajuda, una ajuda, per cert, que a Lleida no va trobar. El suport, finalment, va venir de Barcelona. Aquest, malauradament, és només un petit exemple dels molts casos d’homofòbia, bifòbia o transfòbia que es produeixen a la ciutat de Lleida i als seus voltants, la majoria dels quals, abans que arribés l’Associació Colors de Ponent, simplement quedaven en l’oblit més absolut.
Les declaracions del bisbe de Solsona, Xavier Novell, que suggerien que l’homosexualitat podia estar vinculada a l’absència d’una figura paterna; l’homofòb comentari del professor de l’IES Gili i Gaya, que comparava l’homosexualitat amb “ser coix o borni”, o l’atac a una parella de lesbianes a Arbeca durant la nit de Sant Joan, tot plegat ara fa un any, van ser els primers conflictes amb què va haver de lluitar una associació encara massa jove per fer-se gran a base de barbaritats d’aquesta índole. “Era evident que l’existència d’una estructura a què pogués recórrer el col·lectiu LGTBIQ quan necessités ajuda era completament necessària. No obstant això, tan sols es tractava del primer pas d’aquesta complicada lluita”, reconeix la Maria, l’actual presidenta de Colors de Ponent. S’hi va associar tot just després d’assistir a la primera jornada informativa de l’entitat, que es va fer a la capital del Segrià l’any 2016.
Tal com explica la Maria, moltes de les persones que són atacades, sigui verbalment o físicament, opten per callar-ho per por del que pugui passar després, “perquè se senten soles”. Per això “l’existència d’una associació que assegurés que t’acompanyaria en el procés resultava clau perquè aquestes persones comencessin a denunciar”. I és que Colors de Ponent no només s’encarrega de vetllar perquè es compleixi la llei i d’ajudar en els tràmits de denúncia, sinó que ofereix ajuda psicològica i acompanyament a totes aquelles persones que ho necessitin. Segons els psicòlegs, la soledat es converteix en un dels sentiments més perillosos que pot experimentar la ciutadania, i és per aquest motiu que l’Associació Colors de Ponent dona especial importància a l’atenció grupal, gràcies a la qual els afectats poden compartir les seves experiències i sentiments amb altres persones que es troben en una situació similar i, a més, coincidir al seu grup amb figures en les quals emmirallar-se.
“Ens trobem en una societat en la qual som educats, des dels inicis, en uns valors erronis. La diferència entre nens i nenes ens ve imposada fins i tot abans que nosaltres mateixos tinguem la consciència suficient per saber si som un nen o una nena. Així doncs, amb aquest problema de base resulta habitual que les persones que comencen a adonar-se que els seus sentiments són diferents dels de la resta ho amaguin”, explica la Sandra. “Si això no es canvia a temps, pot acabar desembocant en un trastorn mental sever”, afegeix, orgullosa d’haver sigut l’única presidenta d’una associació LGTBIQ a Catalunya que no formava part del col·lectiu. “La lluita no la podem fer nosaltres sols, tothom en pot formar part, tothom n’hauria de formar part”, insisteix Maria Capell, presidenta de l’Associació Colors de Ponent.
La cultura de la diversitat
Sota el títol de La cultura de la diversitat, Colors de Ponent ha organitzat diverses activitats al llarg d’aquesta setmana amb motiu del Dia de l’Orgull LGTBIQ, que serà el dijous 28 de juny. La projecció del documental Yes, we fuck, una xerrada a càrrec de l’Associació Catalana d’Asexuals o l’habitual concentració, el mateix dia 28, a la plaça de la Paeria de Lleida, amb lectura de poemes i textos LGTIQ inclosa, formen el programa que ha preparat una associació que continuarà persistint en els seus ideals. I és que la constància és clau en aquesta lluita, la fita de la qual és que arribi el dia en què aquest tipus d’associacions, per fi, deixin d’existir.
