Rebolcar-se en el fang
Dues orenetes observaven, des de dalt d’una alzina, un senglar que es rebolcava en el fang.
“No he entès mai aquesta dèria dels porcs d’empastifar-se tot el cos”, va dir una d’elles. “Tinc entès que ho fan per refrescar-se quan comencen les calors, però sembla que així també conserven la seva flaire corporal quan han d’aparellar-se”, va dir l’altra. I encara va afegir: “Cada espècie té els seus costums, que venen d’antic i que tenen a veure amb l’adaptació i amb la supervivència. Nosaltres, per exemple, utilitzem el fang per agermanar els nius que construïm sota els ràfecs. Hi ha femelles de peixos i d’amfibis que ponen els ous de les seves cries en fangars de rius i pantans. Els homes, sense anar més lluny, també utilitzen el fang per fer construccions, per fabricar tota mena de recipients de terrissa o bé per fer teràpies curatives”.
L’altra oreneta es meravellà que d’una matèria tan innoble i embrutadora com el fang -resultat de la barreja d’uns ingredients tan humils com l’aigua i la terra- en puguin pervenir tantes aplicacions. El senglar, que havia finalitzat el seu bany estratègic, escoltava la piuladissa enraonada dels dos ocells.
“Vejam si ara descobrireu la sopa d’all, vosaltres dues. L’aigua i la terra, juntament amb l’aire i el foc, són els quatre elements essencials que van establir els filòsofs presocràtics com a integradors del cosmos. Empèdocles parlava de les quatre arrels de l’Univers i Plató va proposar la idea com a cinquè element, que Aristòtil anomenà èter o quinta essència i que, a diferència dels quatre primaris -que són terrenals i corruptibles-, havia de ser la substància elevada de què estaven compostos els cossos celestials. Sí, estimades amigues alades, perquè som imperfectes, terrenals i corruptibles; fins i tot vosaltres que us passeu el dia passejant pels núvols. Sapigueu, malgrat tot, que l’única cosa que ens fa dignes és el desig d’aprendre cada estona alguna cosa nova i la certesa que la nostra existència no s’explica sense la totalitat de l’Univers. Encara que de tant en tant ens convingui arrossegar-nos en el fang”, va concloure dignament el senglar mentre enfilava cap a la boscúria.
