Les meves obsessions són idees, pensaments, imatges o impulsos absurds i molestos que se’m presenten repetidament a pesar dels meus esforços per ignorar-los o oblidar-me’n. I les meves compulsions, accions repetitives que segueixen unes regles tan excessives com jo mateix. Qui reconeix aquestes obsessions i compulsions com a irracionals, però se sent incapaç de controlar-les, pateix TOC.
La reestrena de l’obra Toc Toc m’ha animat a parlar del tema després de vint-i-cinc anys convivint amb aquest trastorn (i amb Sertralina de 100 mg). Millor, impossible, datada l’any 1997, ja ens presentava un histriònic Jack Nicholson afectat de TOC, un personatge totalment asocial a conseqüència dels seus trastorns obsessius compulsius. La ficció sol tractar el TOC amb humor perquè, des de fora, els nostres rituals poden semblar ben divertits. Us confessaré un secret: el dia que vaig conèixer l’exalcalde de Lleida Àngel Ros intentava, davant la seva mirada atònita, obrir la porta d’un bany amb els colzes per no tocar el pom de la porta amb les mans acabades de rentar.
He patit la majoria de derives del TOC, des dels pensaments de contaminació amb gèrmens fins a la necessitat d’ordre i de simetria perfecta en tots els meus objectes, passant per la reiterativa hipocondria, el meu taló d’Aquil·les. He de reconèixer que soc un autèntic llast per a la sanitat pública, perquè m’han fet més proves que a una rata de laboratori. Per això he fet meva aquella famosa frase de Woody Allen, un consumat malalt imaginari, que diu així: “El millor que et poden dir en aquesta vida no és «t’estimo», sinó «és benigne»”. Sens dubte, una sentència duta a l’extrem dedicada als qui també duem a l’extrem la realitat.
Les persones amb TOC sentim que tenim molt poc temps per a res més que no sigui preocupar-nos, rentar-nos... Experimentem nivells molt elevats de malestar que de tant en tant desemboquen en crisis d’ansietat: comencen amb palpitacions, sudoració, ofec, pressió toràcica, nàusees, mareig i dolor abdominal; continuen amb por de perdre el control, morir o patir un infart, i acaben amb el desig urgent d’anar a l’hospital. És un efecte compulsiu d’una causa obsessiva.
Tinc TOC. I el trastorn s’ha convertit en la meva justificació per ser com soc i fer el que faig. O excusa, com diuen els qui m’acusen de tenir un problema. Però jo us pregunto: quina és la vostra justificació (o excusa) per ser com sou i fer el que feu? Perquè, si no en trobeu cap, potser el problema (que no trastorn) el teniu vosaltres.
