Al juny la falç al puny. Això era antigament. Avui en dia, els docents veurien més realista “al juny el bolígraf al puny”. Per sort, ja s’acaba. I és que s’ho passen malament aquest mes. Quan el cervell té galvana i l’esperit demana catxassa, a ells l’estrès encara els repunta. Això acaba d’esgotar un col·lectiu que a sobre és acusat per excés de vacances i reüllat amb recel per privilegis àulics. És així que aquests dies a casa ensopego sense dificultats amb tot d’exàmens de literatura. Com que el tema m’interessa, en fullejo algun i quedo parat amb tres per la seua excel·lència: si les humanitats necessiten saba nova, aquesta serà dolcíssima! “L’un farà enginyeria i els altres dos, medicina i arquitectura”, em diuen. Vaja.
Un sistema basat en el superàvit constant i la producció sense pausa no es pot permetre l’error i per això ha de captar les ments més preclares. I així aquestes ments passen de la universitat a la sala de motors del sistema perquè les màquines que ens proporcionen entreteniment, comoditat i felicitat augmentin en precisió i intel·ligència amb l’objectiu altruista que nosaltres n’estlaviem i puguem allargar la vida com un balcó de ferro. Però aquests cervells arriben als laboratoris de l’esdevenir econòmic i social sense haver llegit ni una paraula de filosofia, ètica, poesia o teologia. Tot aquest rosari críptic serà per a ells només un record d’adolescència, una fotesa per què van haver de passar abans d’ocupar-se amb allò realment important. Coses del sistema escolar, atavismes.
En canvi, les carreres d’humanitats s’han de conformar amb la mediocritat, o directament els saldos. Si la poesia entrena l’ànima a no voler res sinó el plaer de l’ara i l’aquí; si la filosofia disposa la ment a especular sobre una ciència sense aplicacions pràctiques; si la literatura prepara la fantasia i la imaginació a concebre l’impossible, quina és la funció de la gent de lletres en aquest món? ¿Rebre clatellots i escopinades? I ara permeteu-me un excurs: ¿heu vist que la selecció espanyola no té cap estrella del tipus Pelé, Maradona o Cruyff; un excèntric que se salti el guió perquè la seua imprevisibilitat no es pot guionitzar? ¿I heu vist que la figura també escasseja en les altres seleccions? ¿No heu notat que el geni directament desapareix de tot arreu? Tinc la sensació que l’ànima que va per lliure no vol cridar l’atenció per por d’acabar linxada com els negres del sud dels Estats Units de les novel·les de Faulkner.
