PeriodistaAcabo de llegir un llibre que parla de detencions preventives, presos polítics, converses i silencis en l’atmosfera sinistra del locutori de la presó, de la lluita per la llibertat d’expressió i la dignitat, de l’últim record d’un pare entre reixes amb la seva filla: el vol d’una papallona groga descoberta amb alegria per Llibertat. Com va dir el periodista del Charlie Hebdo Bernard Maris poc abans de ser assassinat, es llegeix amb un nus a la gola. Al marge de les morts que hi planen, part del relat ens resulta massa familiar, malgrat que s’ambienta en la Barcelona revolucionària de fa cent anys! En vindran d’altres... és una novel·la històrica escrita a primers dels setanta, editada en català per primer cop el 1976. Narra com cap altra obra els inicis de l’anarcosindicalisme català i li va merèixer, a la seva autora, Marina Ginestà, el premi Salvador Seguí, rebut a l’exili.
Fa cent anys del naixement de Ginestà i cinc de la seva mort a París. Un dels rostres més populars de la Guerra Civil Espanyola arran d’una icònica fotografia de Hans Gutmann feta el 21 de juliol del 1936 a l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya i, paradoxalment, un personatge oblidat. Fins ara cap institució catalana no l’ha homenatjat, si la memòria del seu fill, el sociòleg Manuel Periáñez-Ginestà, no falla. Però a partir de la primavera els barcelonins la tindran més present, quan es materialitzi el projecte de l’Ajuntament consistent en decorar una paret mitgera de la plaça de les Dones del 36, a Gràcia, amb un mural artístic de la famosa imatge d’una miliciana antifeixista de disset anys.
Aquesta fotografia ha estat objecte de tot tipus d’interpretacions, entre les quals n’hi ha que la desmereixen per tractar-se d’un muntatge propagandístic. Però la força narrativa d’una imatge com aquesta, en què la jove Marina apareix vestida amb una granota i un fusell a l’espatlla, rau en la seva capacitat de representar una història col·lectiva. És cert que mai no havia disparat una arma, però això no rebaixa els mèrits de la seva vida de lluitadora. Neta d’una pionera del feminisme i del cooperativisme a Catalunya, filla de dos destacats sindicalistes, Marina Ginestà va ser miliciana, militant del JSUC i del PSUC. Durant la Guerra Civil va treballar com a mecanògrafa i periodista per a diversos mitjans de comunicació republicans, i va ser traductora del corresponsal comunista Mikhaïl Koltsov. Aquest últim la descriuria com “un exemple de l’emancipació de la dona espanyola”. En acabar la guerra, va veure morir la seva parella mentre fugien a França, va exiliar-se a la República Dominicana i Veneçuela abans de tornar a Europa i establir-se, finalment, a París.
Jo m’imagino la història de la Marina a la gran pantalla, interpretada per Aida Oset. Sempre que veig la foto de la miliciana a l’Hotel Colón veig l’actriu i cantant barcelonina, per la seva semblança física (i no soc l’única que ho pensa; si li feu el comentari us ho agrairà, perquè li fa il·lusió). El 2012 Oset va fer una breu aparició a la pel·lícula Tornarem, de Felip Solé. Era l’Estrella, una militant antifeixista que als anys quaranta vivia exiliada a França en el context de la Segona Guerra Mundial. El paper de Marina Ginestà segur que no li aniria gran.
Més enllà d’una fotografia, parlem d’una vida compromesa i l’autora d’una obra que ens recorda que n’han caigut molts, cèlebres o desconeguts, tots innocents, i que l’anhelada Revolució s’ha frustrat cada vegada que hem fet un pas endavant. Però cal resistir, perquè “després de nosaltres, en vindran d’altres...”
