Ball de pals a Regent Street
Llegeixo que “Camilla va ser colpejada amb un pal” dins el seu Rolls-Royce a Regent Street. Fem-ne una petita anàlisi lingüística. En la meva llengua espontània, mai hauria dit colpejar. De fet, en dialecte central, tan estrany hauria de ser colpejar com colp, formes antigues avui només vives al País Valencià i Eivissa. I, tanmateix, colpejar s’ha imposat a copejar tant en l’estàndard com en la llengua literària, per una inconfessable però molt probable pressió de golpear.
Tampoc era gens viu, en un català genuí, l’ús de pal associat a pegar o a castigar. Sí que sempre hem dit els pals de l’electricitat, el pal de la bandera i el pal major d’una embarcació. Però, quan algú rebia, parlàvem de bastó o garrot. El jarabe de palo és el xarop de bastó i moler a palos és, o era, baldar a garrotades. El tió, per exemple –i pocs han rebut tant com ell–, fins fa ben poc no sabia què era un pal.
En el català de tota la vida, a la Camilla li haurien donat un cop de bastó o, si volem ser més neutres, un cop amb un bastó. Quan ho llegim en un diari, però, ens sona col·loquial, una mica fora de registre. I és que tants segles de persecució han fet que sovint associem castellà a formal i català a col·loquial. I aquest complex s’estén a la fraseologia: els bastons que sempre s’havien posat a les rodes ara són pals. I em fa por que qualsevol dia, davant una picabaralla en un camp de futbol, a algun locutor se li escapi dir que hi ha ball de pals.
