Dopatge

Sempre hem volgut fer molt més patint menys. Per això el dopatge és antic com l'home, i el seu lligam amb l'esport es remunta als Jocs d'Olímpia, on els atletes ja obtenien guanys milionaris.

El seu ús, fins a la segona meitat del XX, no suscitava reserves morals. Ben al contrari, en proves de resistència era part de l'espectacle veure caure exhausts ciclistes i corredors a qui s'administraven substàncies en plena cursa i a la vista de tothom.

En la marató olímpica del 1904, l'entrenador va injectar-li dos cops estricnina al vencedor, fet que va ser recollit en l'informe oficial amb aquest comentari: "La gran eficàcia de les drogues en proves de fons ha quedat demostrada mèdicament".

Esport d'elit i dopatge han viscut en harmonia fins que el progrés ètic els ha forçat a divorciar-se si us plau per força adduint tres motius: els perills per a la salut de l'esportista, l'avantatge competitiu que suposa i el mal que fa a la imatge de l'esport.

Però quan tot un país xucla autoestima dels seus esportistes d'elit i es penja medalles sense moure's del sofà, potser també s'està dopant.

Hi ha alguna cosa indigna en aquest orgull patriòtic per un esforç aliè que, si no som hipòcrites, sabem que de saludable no en té res.

I és encara més hipòcrita que, quan descobrim la trampa, en dos dies fem passar d'heroi a delinqüent el que necessitàvem com a ídol.

Potser hem d'admetre que l'esport superprofessional i el dopatge són parts d'un mateix tot, i el "Citius, altius, fortius" només pot ser noble en l'amateurisme.