Les trobades amb història d'antics alumnes de la Casa de la Caritat

BarcelonaMentre passeja per la plaça de Joan Coromines, Josep Maria Pi recorda els dies a la Casa de la Caritat, el centre de beneficència on anaven els nens de la ciutat que eren orfes o aquells que, per qüestions econòmiques o familiars, no podien viure amb la seva família. “El meu pare es va quedar vidu”, recorda en Josep Maria, “i amb cinc fills es va atabalar i em va portar aquí. Vaig estar-hi dels 10 als 17 anys”.

La Casa de la Caritat era un hospici que va estar actiu des de principis del segle XIX fins als anys 50 i allotjava tant gent gran necessitada o malalta, com infants i joves. En total unes 3.000 persones. Estava dirigit per monges així que l’educació i la formació era religiosa i, a la vegada, recorden els antics alumnes, estricta. Però en una època en la qual es passava gana i penúries al carrer, tots ells tenien les necessitats cobertes.

La realitat de cadascú era molt diferent i els records es contradiuen moltes vegades. Pura Lozada, per exemple, va viure al centre perquè els seus pares es van separar i cap d’ells se’n podia fer càrrec. Ella no oblida la manca d’afecte que va tenir a l’hospici però alhora diu que "com que era bona nena i cantava, les monges em tenien mimada”. En canvi Jose Agrest, que va ser abandonat per la seva mare quan va néixer a la Maternitat, explica que “sempre estava castigat i em feien netejar les taules de marbre amb paper de diari”.

Són històries que sonen de fons a les trobades setmanals perquè totes les converses acaben remuntant-se a aquells anys de postguerra. De moment no falten a la cita perquè, com ells mateixos diuen, han compartit les mateixes experiències i se senten identificats els uns amb els altres.