Abat de PobletAquest any s’escau el primer centenari del naixement d’un espluguí, home d’Església i poeta arrelat fortament al seu país. Va patir en primera persona les tragèdies que aquest segle va comportar per al país i per a l’Església. El seu pare i el seu germà van morir víctimes de la violència durant la revolució a la rereguarda republicana i ell mateix va patir primer empresonament i exili per ser seminarista i, després, com a prevere moltes dificultats per la seva fidelitat a la llengua catalana. Un home tothora fidel a la seva fe sempre ferma i al seu país. Com escriu Joan Maria Pujals en la introducció de la seva antologia poètica, sintetitza un dels grans corrents intel·lectuals, vitals i fins i tot polítics que travessen la Catalunya del segle XX: el catalanisme cristià.
Quan el futur mossèn Muntanyola va entrar al Seminari Conciliar de Tarragona, era arquebisbe el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, figura central en la vida de mossèn Muntanyola. Aquest pastor es va veure exiliat per força el juliol de 1936, mentre molts preveres moririen a causa de la violència revolucionària, i veuria impedit pels vencedors el seu retorn a la seu tarragonina. Muntanyola aspirava a ser un sacerdot de l’Església de Tarragona, d’una Església catalana que havia hagut de patir tant durant tota la guerra que semblava poder esperar de l’experiència que li havia tocat viure poder caminar pels camins dreturers, assenyadament iniciats per alguns sectors del clergat encapçalats per l’arquebisbe de Tarragona. Res no seria com esperava Muntanyola: va ser ordenat prevere el 1942 en absència del titular de la seu tarragonina, que moriria a l’exili el setembre de 1943.
La relació entre mossèn Muntanyola i el cardenal Vidal i Barraquer esdevindria encara més forta sobretot a partir del creixent interès del primer per la figura del segon. Mossèn Muntanyola és el gran biògraf del cardenal de la pau, com ell mateix l’anomenaria. Arran del centenari del naixement del cardenal es va publicar el 1969 la primera edició de la biografia, i uns anys després, el 1976, es publicaria a Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i ara és d’esperar que se’n publiqui una nova edició revisada. Una biografia que, tal com confessava en la introducció a la primera edició, el va anar colpint dia rere dia durant molts anys. Era un personatge pel qual sentia veneració i estima. “Ell, ni que físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els seus capellans, seminaristes i diocesans l’estimaven, no n’hi ha cap dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare”, escrivia mossèn Ramon Muntanyola, el biògraf del cardenal de la pau.
