On tenim el cor?
És una llàstima no poder intervenir per aturar aquest continu rebuig de refugiats. Si països com el Líban, Egipte i Turquia acullen milions de refugiats, per què altres països no hem de fer el mateix? Si tots poséssim el nostre granet de sorra i deixéssim actuar el cor en aquest tipus de situacions, veuríem que cal ajudar els refugiats, és una necessitat. Cal empatia, cal voluntat de voler fer el bé al proïsme. Es parla d’expulsions de refugiats de la Unió Europea, de trasllats, de retorns i de devolucions. És trist fer servir aquests termes quan ens referim a persones. Hauríem de contribuir a reforçar el valor de la persona i a fer d’aquest món un lloc millor per a tothom.
ADRIANA MERCÉ SEGUÍ
SANT CUGAT DEL VALLÈS
El Manifest del Grup Koiné
Ho confesso, he signat el manifest del Grup Koiné a Llenguairepublica.cat, i, no sé per què -bé, sí que ho sé-, molta gent me’n fa sentir culpable. Ara resulta que voler protegir el català és ser racista -el mateix Sr. Rabell s’ha manifestat en aquests termes- i és ofendre els nouvinguts. Demencial. Defensar una llengua no significa atacar res ni ningú. No entenc aquesta dèria pel bilingüisme institucionalitzat, de veritat. Ja està bé de tant oportunisme polític. El català és una llengua feble i està greument amenaçada. I és la pròpia de Catalunya. Preservar la nostra llengua no vol dir anar en contra de la resta, ni de bon tros. Estimo el castellà com estimo el francès, l’anglès i l’italià, com estimo qualsevol llengua del món. Però la nostra, feble i amenaçada, s’ha de protegir, i una manera de fer-ho és convertint-la en l’única llengua oficial. I al castellà, esclar, donar-li un estatus particular, per exemple, que els administrats puguin demanar ser atesos en castellà, perquè seria de necis no reconèixer la realitat sociolingüística del nostre país. Però d’oficial, només una. Si no ho fem així, el català morirà com estan morint desenes de llengües cada any. I no és una qüestió política, sinó social, lingüística i cultural.
XAVIER-S. RIBELLES I PUIG
LLEIDA
Imre Kertész
Pocs dies abans de la mort de l’escriptor hongarès d’origen jueu Imre Kertész, premi Nobel de literatura, havia rellegit la seva novel·la Liquidació. Aquesta setmana l’he tornada a rellegir per recordar la seva veu literària i humana.
Tota obra porta implícita la veu de qui la fa. En la de Kertész hi ha, a més, el testimoni real i, per tant, viscut de qui va ser deportat a Auschwitz quan tenia 15 anys i després a Buchenwald, i va aconseguir, malgrat això, sobreviure-hi. Una obra que el que més pretén és denunciar i lluitar alhora perquè mai dels mais la història no oblidi una de les pàgines més fosques fins llavors existides per no repetir-la tampoc mai dels mais, i això a través de l’art de la literatura, la seva millor eina per descriure un horror gairebé impossible d’imaginar.
A Liquidació un dels personatges diu que Auschwitz no té explicació. De fet, és el mateix Imre Kertész qui pensa que un Auschwitz qualsevol és del tot incomprensible i que en cap món no pot tenir cap lògica. Per la resta, val a dir que el títol es refereix a l’intent de voler fer desaparèixer una editorial, símbol aquí de l’altre intent de voler fer desaparèixer la literatura sencera com a encarnació de la civilització llavors tan amenaçada. L’editorial, així doncs, com a reducte del bo i millor que ha creat l’home: la llibertat, la poesia, la cerca de la veritat..., i ara a punt de ser eliminades igual que ocorre a Auschwitz amb les persones. Malauradament, la lliçó que volia que fos apresa no ho va ser i més tard la follia es repetiria en llocs com Ruanda i els països balcànics, per posar només dos exemples pròxims en el temps.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Grafitis i pintades
Des de fa ja uns quants anys estan proliferant de manera lamentable les pintades a la via pública o en qualsevol lloc inadequat. Com a artista pintor no tinc res en contra dels grafitis ben realitzats i en llocs idonis i permesos, fins i tot hi ha bones obres artístiques en algunes parets i façanes del nostre entorn, però caldria diferenciar bé entre un bon grafiti, amb un codi estètic i d’ubicació, i una pintada o guixada realitzada en espais inadequats amb la finalitat d’embrutar, ja que generalment no tenen res d’artístic i en canvi embruten molt el nostre entorn.
Pintades sobre parets, murs, fanals, mobiliari urbà, persianes de comerços, trens, cotxes… i, encara pitjor, sobre elements de la naturalesa com arbres centenaris i roques de la platja (de molt difícil neteja) són l’ultratge a què ens hem acostumat. Aquestes pintades que deixen aquests individus per tot arreu, i que actualment realitzen de manera impune, són una plaga estètica i ecològica que hauria de ser eradicada o minimitzada; crec que igual que s’està fent amb la normativa que sanciona els amos dels gossos que no recullen els excrements, les administracions haurien de prendre les mesures oportunes per pal·liar aquesta pràctica tan lamentable, promovent campanyes pedagògiques, a més d’elevar les sancions i dur a terme un control més rigorós.
No hi ha dubte que per a qualsevol país aquesta nefasta imatge estètica, a més de perjudicial per al seu turisme, posa en evidència el grau d’incivisme dels seus ciutadans.
GUILLERMO MARTÍ CEBALLOS
SANT POL DE MAR
Un 23 d’abril per un espai de comunicació en català
Aquest 23 d’abril serà el primer en una pila d’anys que el català/valencià viurà en una situació de menys ofec i hostilitat tant a les Balears i Pitiüses com al País Valencià i a la Catalunya estricta; fins i tot el LAPAO ha hagut de desaparèixer de les pàgines oficials! Valdria la pena que en aquestes circumstàncies es materialitzés un progrés visible en el camp tan castigat dels mitjans de comunicació en català: no pot ser que un any després que es configuressin unes majories de govern, sobretot municipals, més favorables a l’ús i la presència pública de la llengua pròpia, continuï la incomunicació i la manca d’enllaç entre els territoris i les persones dels Països Catalans. Una bona manera de fer visible aquest anhel d’espai de comunicació en català seria que el llaç de les quatre barres que va popularitzar el moviment de l’escola a les Illes i que és emblema d’Enllaçats per la Llengua lluís a la façana dels nostres ajuntaments, començant pel del Cap i Casal de Barcelona, aquest 23 d’abril.
BLANCA SERRA I PUIG
BARCELONA
