Una tragèdia evitable?
La catàstrofe esdevinguda als Abruços, al centre d’Itàlia, on una gran allau ha destruït un hotel i ha provocat diverses víctimes, ens ha de fer reflexionar sobre com i on edifiquem.
A hores d’ara el que queda clar és que s’ha produït una gran allau després que s’acumulés una gran quantitat de neu a les muntanyes dels Abruços. L’allau segurament s’ha desencadenat per una seqüència de terratrèmols. He mirat la situació de l’hotel a Google Earth i, observant el relleu i les característiques del vessant on hi ha el complex turístic destruït, puc deduir que l’hotel es va edificar en una zona exposada al risc d’allaus.
Desconec quan es va construir l’hotel. Possiblement llavors no existia cap reglamentació urbanística que obligués a tenir en compte l’exposició als riscos naturals a l’hora de donar permís d’obres. En tot cas, la reflexió que vull fer és extensible al nostre país. En el planejament urbanístic és indispensable considerar les zones afectades per tots els fenòmens naturals que generen risc.
Tenim coneixement científic solvent, cartografies temàtiques adequades i normatives per regular l’ordenació del territori. Malgrat tot, en mitigació dels riscos naturals encara no ho fem prou bé. Als nostres territoris tenim moltes edificacions i altres elements vulnerables en zones exposades als riscos naturals, moltes des d’abans que la legislació els considerés. I també em refereixo a zones d’esllavissades, de despreniments de roques i zones inundables. Les administracions han de tenir clar que les polítiques preventives són indispensables per mitigar el risc. I, per això, cal prendre decisions fermes i valentes.
Acabo expressant la meva solidaritat amb les famílies de les víctimes.
JOAN MANUEL VILAPLANA
GEÒLEG, COORDINADOR DEL GRUP DE RECERCA DE RISCOS NATURALS, UB
El castellà i l’independentisme
El 10 de gener Krystyna Schreiber signava un article en aquestes pàgines (“La batalla més difícil de l’independentisme”) que em va interessar força, i crec que no ha tingut el ressò que mereix.
A banda de la importància d’una certa manera de comunicar, destacava la necessitat d’emprar també el castellà per fer arribar el missatge independentista als que usen aquesta llengua. Els seus arguments em van semblar lúcids i necessaris, imprescindibles per no quedar en un nombre de convençuts molt alt però insuficient per assolir la nostra República.
Com tants, el català el vaig aprendre a escriure amb els escoltes, en trobades clandestines, ja que no era permès. Ha sigut la meva referència i m’ha fet com soc, però el castellà sens dubte m’ha enriquit. I ho seguirà fent en la mesura que el sàpiga diferenciar d’un Estat que no ha volgut admetre la paraula dels altres, la seva singularitat.
Hem de prioritzar el català, però si prenem la mida de la nostra diversitat i fem així més possible la independència serem en un temps millor per estendre la nostra llengua primera, potser fins i tot podríem parlar de bilingüisme asimètric.
MARCEL VENTURA I ARDANUY
BARCELONA
No soc independentista; ho estic
L’independentisme és un estat d’ànim al qual et porten determinades actituds de les altres persones.
A partir de l’acte que han presentat els mandataris del govern de la Generalitat al Parlament Europeu a Brussel·les aquesta setmana, hem sentit de tot: que si aquest acte es podia fer en un bar o a Palafrugell; que si estem buscant l’Ínsula Barataria com el Quixot; que si estem encantats d’haver-nos conegut...
Doncs sí, senyors del PP, jo estic independentista, estic buscant l’Ínsula Barataria i estaré encantat d’haver-me conegut...
FRANCISCO INSA PUJOL
SANTA PERPÈTUA DE MOGODA
