A la picota
Em sembla lamentable l’espectacle que ofereix la comissió d’afers institucionals del Parlament de Catalunya quan fa públics els interrogatoris a persones, normalment de renom, que són sotmeses a la mofa i a l’escarni dels diputats.
Es tracta de judicis mediàtics escenificats per poder exhibir qui la pot dir més grossa entre els inquisidors. El resultat és que, en general, queden més retratats els que fan les preguntes que els que les han de respondre.
Sempre havia cregut que posar les persones a la picota era un càstig que s’havia desprestigiat a partir de la Il·lustració. El fet que la justícia a Espanya es mogui amb la celeritat d’un cargol no em sembla pas excusa per muntar judicis paral·lels, ni als mitjans de comunicació ni al Parlament.
Quan finalment un cas arriba als tribunals de justícia, els acusats ja han estat empastifats i gairebé condemnats, de manera que la suposada presumpció d’innocència passa a ser un mite. Hi ha altres sistemes judicials que la respecten i que fins i tot castiguen individus o mitjans que judiquen casos que estan sub judice.
HENRY ETTINGHAUSEN
LA PERA
Propòsits
Al llarg de la vida anem vivint diferents moments: bons i no tan bons; indesitjables o preciosos; cruels o alegres. Però la realitat és que a poc a poc has d’anar seguint el teu camí malgrat els entrebancs.
Una de les coses que observo que ajuden més les persones són els propòsits de fer alguna cosa. Lluny d’esperar que un dia et toqui la loteria, que descobreixis la sopa d’all o que els polítics et resolguin el dia a dia.
Més enllà que els nostres estimats més propers ens empenyin a viure, els propòsits que cadascú es va fent i dels quals, curiosament, molt sovint no som ni conscients, poden ser la clau de la nostra vida.
Gràcies a tenir un propòsit vital moltes persones han aconseguit resultats impressionants i totalment inesperats quan, de fet, no hauríem apostat ni un euro per elles. Val la pena rumiar-hi.
ALBERT ALTÉS SEGURA
VIC
Promeses incomplertes
Quina raó hi ha ara per creure en les promeses del govern espanyol?
Per què hem de confiar en les inversions promeses per a Catalunya si històricament no s’han complert? El que més indigna és que es pensin que algú s’ho creu.
Als ciutadans de Catalunya ens prenen per persones que no tenim memòria, que no sabem raonar, que ens empassem qualsevol cosa.
Mai no compliran el que han promès perquè no poden, no tenen recursos per fer-ho i, el que és més ofensiu, perquè no volen.
La millor solució per a tots -també per a Espanya-és que Catalunya faci el seu camí sola, formant part del conjunt d’estats d’Europa.
JORDI BUFURULL GALLEGO
BARCELONA
Els somriures dels polítics
No és el primer cop que trobo una contradicció entre els somriures del polítics i els motius d’aquestes mostres d’alegria.
Per les pantalles de televisió, veiem debats d’altres Parlaments on els diputats mostren més discretament els seus estats d’ànim davant les victòries i les derrotes. Aquí s’escau una cita d’Andreotti que, preguntat per la política espanyola, va dir “ Manca finezza ”.
Als principals idiomes d’Europa, politesse, finezza, courtesy i höflichkeit volen dir cortesia i discreció, barrejat amb un toc d’empatia. Difícilment els nostres representants polítics, avui per avui, són capaços de practicar aquestes maneres parlamentàries.
JAUME VALLES MUNTADAS
SANT ADRIÀ DE BESÒS
