Cent dies de plaer solitari
Òmicron publica 'Diari d'un onanista', la novel·la amb què Josep Viñas va quedar finalista del Premi Olga Xirinacs
GironaLiteràriament, l'onanisme és un tema molt llaminer. Leopold Bloom es masturba a l''Ulisses', de James Joyce; Alexander Portnoy es masturba a 'El trastorn de Portnoy', de Philip Roth; Jakob Brodsky es masturba al 'Fuck America', d'Edgar Hilenrath. I ara, des de fa un parell de mesos, Edson A. es masturba al 'Diari d'un onanista', de Josep Viñas (Salt, 1967). Aquesta obra, la primera de l'autor, ha estat publicada per l'Editorial Òmicron després de quedar finalista del Premi de Novel·la Olga Xirinacs 2013. Divendres passat, l'escriptor Josep Maria Fonalleras va presentar-la a la Casa de Cultura de Girona.
Croada particular
Malgrat el títol del llibre, Viñas –doctor en ciències econòmiques i empresarials i professor de comptabilitat a la Universitat de Girona– no ha escrit pas una novel·la eròtica. Potser sí que, parafrasejant José Carlos Somoza, la seva primera incursió en la narrativa pot incloure's en la pràctica literària entesa com una mena d'onanisme immens en què pretenem que gaudeixin els altres, però al meu parer aquesta novel·la no té entre els seus objectius prioritaris el d'excitar el lector. Més aviat diria que pretén provocar-lo, divertir-lo, encuriosir-lo. I ho fa amb un plantejament original i agosarat: Edson A., un jove i exitós advocat que sempre ha tingut totes les parelles que ha volgut, decideix passar-se cent dies sense mantenir relacions sexuals. Desencantat d'una "societat basada en la parella, en un univers on la passió no resisteix més de tres anys seguits, on l'enamorament sovint fuig abans d'una dècada", el protagonista inicia una croada particular amb l'objectiu de demostrar-se que pot subsistir més de tres mesos sense obtenir cap més plaer sexual que el derivat de la masturbació.
Crim enigmàtic
Les incògnites que planteja la novel·la, però, van molt més enllà d'aquest repte peculiar. Ja al pròleg sabem que s'ha comès un crim i que la policia ha capturat el culpable. També sabem que el criminal no té cap interès a fugir i que mentre espera que el detinguin s'entreté amb activitats anodines i amb crítiques a la societat: "No permet gaudir ni tastar els moments, només engolir-los com si fossin petites càpsules per engreixar porcs. Més reflexió i menys acció seria el que convindria en aquests temps convulsos".
Urbans i inhumans
Deixant de banda aquest pròleg i l'epíleg, el llibre es divideix en dues parts: 'Tribus urbanes' i 'Tribus inhumanes'. A la primera, mentre visita la psiquiatra, critica el seu soci al despatx d'advocats i fa tots els possibles per complicar-se la consecució del pla que s'ha proposat –té cites amb dones, espia la veïna...–, Edson anhela localitzar "una tribu amb pràctiques onanistes generalitzades, un oasi per callar totes les injúries rebudes i assolir finalment la victòria dels meus postulats tantes llunes mantinguts". A la segona part, viatja a un país remot amb l'esperança de trobar el seu lloc al món. No convé revelar gaires més detalls d'un argument que juga amb la veritat i la mentida, amb el seny i la bogeria, però potser sí que cal comentar que, al meu parer, el llibre promet més del que acaba oferint.
Descompensació i desordre
Josep Viñas escriu bé, amb gràcia i sentit del ritme, però 'Diari d'un onanista' em sembla una novel·la massa descompensada: la segona part no respon en absolut a les expectatives creades a la primera. Si a 'Tribus urbanes' només li puc retreure l'excessiu interès a explicar-ho tot o quasi tot, a donar-ho tot mastegat al lector, en llegir 'Tribus inhumanes' tinc la sensació que el desordre del material narratiu respon a un intent de dissimular la inconsistència dels fets descrits; per això, i també per algunes incoherències que ara no ve al cas concretar, la versemblança i l'interès decauen fins a fer-me pensar que més que d'onanisme podríem parlar –literàriament, s'entén– de 'coitus interruptus'.
Errors inexcusables
Menció a part mereix la correcció duta a terme per l'Editorial Òmicron. Com és possible que la forma verbal 'vénen', del verb venir, s'escrigui tantes vegades sense accent, com si es tractés del verb vendre? Com pot ser que la pregunta 'Per què?' aparegui junta –'Perquè?'– un munt de cops?
