Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA

Edward Hugh: “Si Espanya vol seguir a la Unió Europea, ha d’acceptar la democràcia”

T he New York Times el va batejar com el bloguer profeta que va predir el col·lapse de l’eurozona. Nascut a Liverpool en el si d’una família gal·lesa, Edward Hugh és un economista de reconegut prestigi internacional i un referent per a economistes d’arreu. El seu pare va néixer el 1896, i els records del que ell va viure han ajudat Hugh a cultivar una àmplia memòria històrica que va del segle XIX al XXI. Fa més de quatre anys que viu a les Escaules, un poble de 60 habitants de l’Alt Empordà.

Així que ha anat a parar a l’Empordà.

Sóc un entusiasta de l’Alt Empordà, no de tot l’Empordà. Palamós, per exemple, em queda molt lluny. M’identifico amb el que va d’Albanyà i l’alta muntanya de Tapis fins al mar de Colera i el Port de la Selva. També Rabós o Vilamaniscle, el que jo anomeno la petita Toscana. És aquest, el meu Empordà.

Com li va la vida a les Escaules?

Conec el poble fa més de vint anys. Hi he vingut molt i a través d’un amic hi he trobat una casa. Sempre havia volgut anar a viure en un monestir perquè pensava que era un lloc idoni per a mi. Els diners no són importants, és ideal per llegir i reflexionar, i és difícil trobar-hi persones de l’altre sexe. Les Escaules és una mica això. Amb la televisió per via satèl·lit i amb internet puc estar connectat amb tot arreu i després tinc la tranquil·litat per treballar.

Què ha vingut a fer?

He vingut a buidar-me. Tinc moltes coses a dir i em passaré els pròxims dos o tres anys escrivint. Porto 45 anys llegint i preparant-me; ara vull escriure llibres amb reflexions que siguin vàlides d’aquí deu anys o més. També faré alguna cosa en català.

Què té al cap?

Un assaig tipus ¿Convé a un país petit tenir grans bancs? Aniria sobre l’experiència d’Islàndia, Irlanda, Letònia i Estònia. Ho vaig pensar quan a Escòcia els grans bancs van amenaçar de marxar a Londres, i vaig pensar que estaria bé. Potser quan hagi acabat el que estic fent.

Què està escrivint ara?

Sobre l’estancament de tendència, un senyal que hem entrat en una altra època. Ha començat al Japó i s’ha estès a la zona euro, però no de la mateixa manera. És un procés vinculat a la involució demogràfica, nivells de creixement molt baixos i tendència constant cap a la deflació. Ho van postular uns economistes als anys 30 però després es va oblidar. Fins i tot Keynes en va parlar com a possibilitat teòrica. Tothom intueix que des de la crisi ha canviat alguna cosa, però ningú verbalitza el què.

El camí és un decreixement sostenible?

Crec que sí. A mitjà i llarg termini, i amb les poblacions amb tendència a baixar, el PIB ha d’anar baixant suaument. Podem entendre que per ser humans no ens cal tenir un puntet més de PIB cada tres mesos. Ara és la tecnologia el que ens dóna nivell de vida, no el PIB.

Hi ha economistes que veuen la deflació com un problema.

Si mirem Espanya, en els anys de bonança el PIB per càpita amb prou feines creixia. Creixia perquè hi havia més població. Des del 2010 hi ha hagut un canvi dramàtic en la vida de molta gent. Potser ha arribat el moment de buscar una societat amb més qualitat de vida i més solidària. Catalunya pot ser un primer exemple de com fer-ho. És el repte que tenim.

Com veu el procés català, vostè que s’hi ha implicat?

En part estic a favor del sí-sí per la situació econòmica, que s’agreujarà. A Espanya cada vegada hi haurà més demagògia, més populisme i menys democràcia. El futur és negre, sobretot amb les pensions. Cada dia hi ha més gent cobrant-ne i menys contribuents. Catalunya pot tenir un futur si marxa. És un país que sempre ha mirat endavant. La identitat catalana és més semblant a l’americana que la britànica o qualsevol altra europea. No importa d’on véns, sinó cap on vols anar.

Coneix molt bé l’economia espanyola?

Sóc la persona que l’ha estudiat més a fons l’última dècada, amb un encert en les meves prediccions del 80% o 90%. No és per presumir, però és una cosa que haig de reivindicar. He exposat el meu punt de vista tant a Zapatero com a Rajoy, però només n’escolten el que volen escoltar. Per això vaig escriure ¿Adiós a la crisis?, perquè sentia el deure d’explicar el meu parer als espanyols que el volguessin conèixer. I a partir d’aquí, me’n rento les mans.

Tan malament pinta?

Sóc un economista empíric, no polític. Al disc dur de l’ordinador tinc més dades de les que va recollir Keynes en tota la seva vida. El 2023 a Espanya la població entre 20 i 49 anys baixarà un 22,3%. És brutal! Potser les xifres de l’atur milloraran, però la capacitat productiva disminuirà i molt, no hi haurà prou contribuents. Perquè les coses funcionin han de ser com els castells, amb més base a baix i menys a dalt.

Vostè viu l’economia amb passió.

Als 17 anys vaig veure que hi tenia facilitat. A la London School of Economics em vaig emportar una gran decepció, no entenia per què determinades coses es feien de determinades maneres. Sentia que havia de continuar formant-me, en sociologia i ciències socials. Vaig fer el màster, el doctorat i em vaig quedar un temps a la Universitat de Manchester, però la docència m’avorria. Em descriuria com un economista bohemi que he anat fent coses per viure i dedicant-me al que m’agrada sense haver de justificar-me amb ningú.

Tornant al procés, l’Estat no vol que els catalans votin.

Espanya ha de decidir si es vol quedar a la UE. Si ho vol, ha d’acceptar que les formes de tractar els altres han de ser democràtiques. Al Regne Unit no s’ha viscut amb aquesta visceralitat, el tema escocès. Els anglesos no neguen als escocesos el que són. Aquí, Espanya nega l’existència de l’altre. És terrible!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT